La guerra que només volia Israel
Aquesta setmana el veterà periodista Ehud Yaari va dir que cap israelià no hauria d’enganyar-se: ni els Estats Units ni l’Iran volen una guerra. I el mateix pot dir-se dels països sunnites del golf Pèrsic, molts dels quals s’han expressat reiteradament a favor d’una solució negociada i no de les armes, com al final ha estat. Israel, en canvi, ha estat pressionant fins que el president Donald Trump ha donat l’ordre final. Benjamin Netanyahu ha insistit fins a l’últim moment. Ara vol aprofitar la guerra per crear una situació nova a tota la regió, una situació que implicaria un canvi de règim a Teheran, amb la desaparició de la República Islàmica que Khomeini va fundar el 1979.
La informació que durant les últimes hores han ofert els mitjans hebreus ha estat una informació de satisfacció més o menys continguda. Fa anys que la població israeliana suporta una educació bèl·lica considerable. Els nens petits a les escoles reben la visita dels soldats i el conjunt de la societat té reverència per l’exèrcit armat i finançat pels Estats Units.
A mig matí de dissabte, un portaveu de la República Islàmica ha dit que Trump ha convertit la seva consigna de la campanya presidencial “America first” en “Israel first”. Els iranians consideren que el lobi sionista dels Estats Units és el que dicta la política de Washington, i això seria particularment evident al Pròxim Orient.
Aquesta setmana el govern israelià ha filtrat que el seu sistema de govern preferit per a l’Iran és el retorn del fill del xa, que viu als Estats Units i que ha visitat Israel i manté bones relacions amb l’estat jueu. Una part de la població iraniana segurament dona suport a aquesta idea, però el fill del xa no és gaire popular entre molts ciutadans.
És difícil saber on portaran els atacs iniciats aquest dissabte. Un canvi de règim és possible, encara que potser no podrà consolidar-se fàcilment. D’acord amb experts israelians, la guerra durarà “alguns dies, com a mínim”, i això pot ser una indicació que Israel i els Estats Units apunten a un canvi de règim. Però cal no oblidar que la República Islàmica té el suport d’una part significativa de la població. El nou règim –si finalment arriba un nou règim– no ho tindrà fàcil per consolidar-se, i és possible que es creï un escenari d’inestabilitat permanent que requereixi l’aplicació de repressió i violència.
La guerra en curs consolida el lideratge del sionisme al Pròxim Orient en un moment en què la popularitat d’Israel està minvant als Estats Units. Un sondeig publicat divendres revela que per primera vegada en la història els nord-americans simpatitzen més amb els palestins que amb Israel, una dada insòlita que no només arrela entre els votants del Partit Demòcrata sinó que també és molt important entre els republicans.
Aquesta tendència, però, encara que sigui substancial, no té un significat directe sobre el terreny. Mirem el que està passant a Europa, on els seguidors de la causa palestina són majoritaris des de fa molts anys, però on això no es tradueix en una política europea favorable als palestins. Els líders europeus, com els americans, es limiten a aplicar la seva política proisraeliana, encara que en algun moment facin declaracions favorables als palestins.