L'oasi turc on russos i ucraïnesos comparteixen carrer

AntalyaFosqueja a Antalya, al sud de Turquia, i l'Anastàsia, nascuda a Odessa i resident a la ciutat eurasiàtica, agafa un rodet de fil blau i un altre de groc: els colors que donen forma a la seva teràpia de xoc contra l'ansietat. Veure i escoltar el que està passant al seu país, Ucraïna, la té enganxada a les xarxes socials i al telèfon per si algun familiar li truca. Però les hores passen i rep poques trucades o cap. Per tant, ha convertit la seva professió de cosidora en el més semblant a una consulta psicològica: en comptes d'explicar les seves intrigues, que en temps de guerra no en són poques, cus banderes d'Ucraïna per vendre-les i així poder enviar diners als seus familiars i amics, ara amagats en qualsevol soterrani.

“Els primers dos dies estava en xoc, perquè cap persona esperava que això passés, que hi hagués tan poca humanitat, tanta violència. Al tercer dia pensava que tot acabaria, però no. Llavors vaig venir a treballar per primera vegada i em vaig adonar que havia de reaccionar, perquè la guerra no s'acabava i jo havia de fer alguna cosa”, explica l'Anastàsia. Tot i posar fil a l'agulla per pal·liar l'ansietat, no va posar-se a cosir banderes per casualitat: “Vaig veure que hi havia gent a Instagram que penjava banderes ucraïneses al balcó i vaig recordar que pel dia de la independència –l'any anterior– es buscaven banderes d’Ucraïna a Antalya. Llavors vaig arribar a la feina, vaig veure que tenia teles i vaig començar a cosir-les. No em vaig imaginar que hi hauria tantes persones que en volguessin”. I la demanda exagerada la té entretinguda: durant el dia dedica les hores a atendre les comandes dels clients habituals i a la nit fa banderes per no pensar en els seus familiars de Melitópol, ciutat ucraïnesa ara sota l'ocupació dels russos.

L'oasi turc

Prop de 30.000 russos i 10.000 ucraïnesos són residents a Antalya, destinació de vacances on molts han decidit quedar-se per emprendre una nova vida. Una d'ells és l'Olga, de Sant Petersburg, que ja porta gairebé una dècada en terres turques. Tot i abraçar la seva cultura i ser conscient que les altes temperatures del sud de Turquia són aclaparadorament més favorables que el fred rus, no va venir pas per una qüestió tan banal com aquesta: “Mai m'ha agradat el meu govern i sempre he buscat un lloc on pogués sentir-me còmoda, per tant, vaig venir a Antalya”, assegura. Tot seguit carrega contra l'home que està en boca de tothom. “No estic d'acord amb Putin, jo no el vaig triar, sempre hi he estat en contra, i quan vaig tenir l'oportunitat de sortir de Rússia vaig fer-ho”. Però el fet de no haver-lo volgut mai al poder o haver-se alçat en contra seva no l'exclou de culpa: “No tinc vergonya de ser russa, em fa vergonya el meu president i tinc por pel meu futur i el de la meva filla”. De fet, tota la seva família, en contra de la guerra, viu a Sant Petersburg i això la té neguitosa. També assegura que la majoria de russos fora del seu país estan en contra de la guerra, però “els que viuen allà no poden expressar el seu malestar”. L'Olga té una vida i un cercle d'amistats ucraïneses a Turquia i no vol desmuntar el que ha construït durant anys; per tant, demana perdó cada vegada que en té l'oportunitat: “M'agradaria agrair molt als meus amics ucraïnesos que, malgrat la guerra, encara siguin amics meus”.

Tot i així, per a en Demian, ucraïnès també resident a Antalya, no hi ha excuses: “Després de tot el que està passant, només tindré amics russos si han passat per la presó per protestar”, deixa clar. I ell, que viu amb tota la seva família a la ciutat del sud-oest d'Anatòlia, ja ha decidit tallar relacions amb molts russos que abans eren al seu cercle. Però ara que la guerra ha esclatat, només té temps per maleir els que no alcen la veu contra Putin i per fer caixes d'ajuda humanitària que enviarà a Ucraïna.

L'Olena, també ucraïnesa, explica que la trista realitat a Antalya és que la relació entre russos i ucraïnesos s'ha enterbolit: “La comunicació ja no és com abans, ens pregunten com estem, però les coses ara han canviat”, explica. I la prova que ho confirma és que ella, a diferència de l'Olga, dona les gràcies per no haver-se de creuar amb cap rus en les seves tasques diàries, com portar els fills a l'escola o, directament, tenir-lo de veí.

Ajuda des de Turquia

La sala d'estar de la casa d'en Demian està envaïda per una muntanya d'ajuda humanitària que ve dels turcs i va cap a Ucraïna. Allà hi reben tota mena d'objectes d'arreu del país, els empaqueten i quan la muntanya de caixes és notòria, l'envien a Polònia. A l'improvisat centre d'ajuda també hi ha el Iuri, un ucraïnès que més de tres dècades enrere va servir a l'exèrcit soviètic quan l'URSS intentava envair l'Afganistan. La seva tasca a la guerra consistia en conduir camions, assegura, perquè no sabia ni com s'agafava un fusell. “En aquell moment em van dir que no podia entrar en combat perquè no tenia experiència, ara envien qualsevol jove a morir sense haver disparat una sola bala”, explica en referència als milers de joves russos que Putin envia al front a combatre, precisament, contra el seu fill.

“No en sabem res, d'ell. Des d'aquí també rebem donacions per comprar material per a les unitats de protecció territorial”, explica. I no amaga que voldria ser allà, lluitant, però tot i estar en bona forma física confessa que és massa gran per anar a la guerra i aquí, a Antalya, és molt més útil, el pont entre els que volen aportar un gra de sorra i els que donen la vida al front.