L’ampliació cap a l’est d’Europa encara es paeix deu anys després

Frankfurt de l’OderQuan entres a una drogueria a Frankfurt de l’Oder, un cartell et dóna a entendre que et trobes en zona fronterera: “Sisplau, només compreu en quantitats moderades”. El mateix passa quan travesses el pont que uneix aquesta ciutat alemanya, de 100.000 habitants, amb la polonesa de Słubice, de 18.000: un quiosc de venda de tabac a l’esquerra i una gasolinera a la dreta encara donen la benvinguda, malgrat l’ampliació i que la frontera va deixar d’existir fa anys.

L’1 de maig del 2004, avui fa 10 anys, Polònia va entrar a formar part de la Unió Europea com ho van fer aquell dia nou països més de l’est del continent: Hongria, la República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Xipre i Malta. Tres anys després, el 2007, tots aquests països -excepte Xipre- es van afegir a la zona Schengen, la de lliure circulació de persones i béns entre els països europeus.

És des d’aleshores que a la frontera entre Frankfurt de l’Oder i Słubice patrullen conjuntament policies polonesos i alemanys, més de la meitat dels quals coneixen perfectament les dues llengües. Els que hi van de Berlín per omplir el dipòsit o comprar cigarrets associen aquesta frontera amb criminalitat i prostitució.

Aquest 2014 en 24 municipis fronterers s’han robat 651 cotxes, 149 tractors, 2.284 bicicletes i cada dia s’ha entrat a robar en algun garatge o casa. La policia considera que hi operen bandes internacionals, sobretot del Caucas i Txetxènia, però també de Lituània. “Però Polònia és el país de trànsit i per això es guanya la fama”, justifica Peter Salender, representant de la policia per a la cooperació germano-polonesa. “Abans del 2004 la criminalitat era, però, més elevada: hi havia una cua de dos carrils de fins a 70 quilòmetres fins a Berlín, cosa que significava que desapareixien cotxes a l’autopista, es robaven maleters… Hi havia més varietat i quantitat de delictes”, afegeix.

Intercanvi a les dues bandes

Els alcaldes de cadascuna d’aquestes ciutats veïnes, separades pel riu Oder, necessiten intèrpret per entendre’s o es comuniquen en anglès. “A principis dels seixanta, quan érem al pont i miràvem cap a Polònia, era com observar un altre planeta: ens semblava del tot estrany i llunyà”, comenta l’alcalde de Frankfurt de l’Oder, Martin Wilke. Ara hi ha una escola bressol bilingüe a Słubice, i a Frankfurt de l’Oder les famílies demanen cada cop més que el polonès sigui la segona llengua estrangera, després de l’anglès.

Hi ha polonesos que viuen a la regió alemanya de Brandenburg i treballen a Polònia perquè l’habitatge els resulta així més barat. Una altra iniciativa conjunta és l’acadèmia per a la gent gran: un punt de trobada perquè comparteixin memòries i experiències viscudes els avis i les àvies que han estat separats per aquesta frontera, que era quasi impenetrable fins al 1972, quan es van establir els primers contactes i intercanvis -en gastronomia, electrònica, agricultura…-, i que progressivament s’ha anat obrint fins a ser una simple frontera física, el riu Oder.

Els habitants dels dos municipis celebren que des de l’any passat una línia d’autobús interurbana els uneix. Aquest 2014 han estrenat una cooperació per estalviar energia: la planta tèrmica a Frankfurt de l’Oder, més gran, subministrarà energia a les dues ciutats a l’hivern, quan més en cal; la de Słubice, més petita, ho farà a l’estiu. En el seu petit cafè, a la banda polonesa del riu Oder, Marta Trzeciecka explica com la seva mare se sent únicament polonesa i com ella vol mirar cada cop més cap a Europa. De Brussel·les, celebra les inversions que fa en infraestructures, però, sobretot, la possibilitat de viatjar lliurement.

El pol científic

Uns metres més enllà, el Collegium Polonicum és una de les institucions pioneres en els intercanvis científics en aquesta frontera. És just al costat d’on abans s’aixecaven els prostíbuls. “La frontera abans era com un camp de batalla: a la banda alemanya, la policia, la duana; a la polonesa, el batalló de 40.000 contrabandistes, lladres de cotxes, dotzenes de prostitutes de l’est i sud-est d’Europa…”, recorda Krzysztof Wojciechowski, director del Collegium Polonicum. Abans del 2004, cada cap de setmana uns 40.000 alemanys travessaven el pont i hi deixaven, de mitjana, uns 50 marcs alemanys.

Wojciechowski considera que l’ampliació ha portat tres miracles: el miracle econòmic -comparat amb el 1994, el PIB polonès s’ha doblat-, el polític i l’antropològic. “Abans es veia de seguida qui era polonès i qui no pel pentinat, per l’estil... A més, si un polonès travessava la frontera era per travessar de pressa la ciutat i agafar el tren cap a Berlín per treballar; ara la gent travessa el pont pel simple fet de passejar-hi”, diu.

El seu company de recerques a l’altra banda del riu, el director de la Universitat de Viadrina, Gunter Pleuger, subratlla que Polònia ha hagut de passar per moltes reformes abans de celebrar l’ampliació. Pleuger critica que els europeus exigeixin només miracles econòmics de Brussel·les i posa Bulgària i Romania com a exemples: “És cert que aquests països no estaven preparats per a la UE, però també s’ha de mirar des del punt de vista polític i simbòlic. La UE és un motor d’estabilitat i pau, cosa que ja es va demostrar amb Espanya, Portugal i Grècia, a qui es va dir que sí en plena dictadura.