L’elecció del cap d’estat amenaça les reformes a Itàlia

RomaL’aposta de Matteo Renzi per a la successió de Giorgio Napolitano com a cap d’estat d’Itàlia és una aposta de risc. El primer ministre i líder del Partit Demòcrata (PD) aposta per un personatge, Sergio Mattarella, ben incòmode per al líder de la dreta italiana, Silvio Berlusconi, amb qui Renzi havia arribat a una entesa per a algunes reformes institucionals de gran pes. El premier ha fet trontollar, així, un pacte al qual havien arribat dos dels tres principals partits italians per convertir el Senat en una autèntica cambra territorial i redactar una nova llei electoral. Amb el tercer grup polític, el Cinc Estrelles de Beppe Grillo, Renzi no hi pot comptar perquè fins ara no s’ha avingut mai a pactes.

Berlusconi està clarament irritat i, tot i que per ara no han partit peres, està temptat d’abandonar l’entesa, coneguda com a pacte del Natzarè, nom del carrer de la seu del PD on es van reunir per primer cop Berlusconi i Renzi. Cal veure què passarà els pròxims dies. La mala maror que ha produït la decisió de Renzi entre la dreta es va fer palpable ahir, quan els representants de la Cambra de Diputats i del Senat italià es van reunir en sessió conjunta per elegir el cap d’estat i pels passadissos hi van circular tot tipus de retrets.

Mattarella, actualment magistrat del Tribunal Constitucional italià, dirigent històric de la Democràcia Cristiana (DC) i després promotor de l’Olivera de Romano Prodi, encara no ha entrat oficialment a la cursa a causa d’una d’aquelles tàctiques tan típiques de la política italiana. Tant el PD com Força Itàlia van votar ahir en blanc. El PD pensa optar per Mattarella a la quarta votació, on espera convergir amb els representants dels partits de Mario Monti, l’esquerra de Nichi Vendola i altres formacions menors.

Després de la primera votació d’ahir, avui n’hi haurà dues més. Per a aquestes tres primeres votacions per elegir el president de la República calen dos terços dels 1.009 vots (630 diputats, 321 senadors, 58 delegats de les regions), és a dir, 673. En canvi, des de la quarta votació, el quòrum baixa a la majoria absoluta, 505, i és aquí on Renzi confia obtenir prou vots.

La candidatura de Mazzarella és un intent de Renzi de tornar a compactar el seu partit, en què una minoria de parlamentaris a l’ala esquerrana li planten cara. Mattarella, mal vist per Berlusconi, és apreciat per l’esquerra per això. Ahir mateix un dels dissidents interns del PD, l’exlíder del partit Pierluigi Bersani, va dir que Mattarella “és una elecció en vistes a la unitat del partit”.

La dreta italiana, en canvi, se sent traïda just l’endemà que, finalment, el Senat desencallés, gràcies a l’entesa amb Berlusconi, la nova llei electoral que ha de substituir l’actual, coneguda com a porcada perquè fa la guitza als partits petits i premia les grans coalicions. Abans de la porcada -aprovada per un govern de coalició de Berlusconi amb la Lliga Nord-, regia la norma Mattarellum, impulsada precisament per Sergio Mattarella. Una prova de com aquest personatge és als antípodes de Berlusconi.

La bufetada a Berlusconi

El magistrat sicilià és conegut, però, per una bufetada molt més directa a Berlusconi. El 1990 va dimitir del càrrec de ministre d’Educació d’un dels governs d’Andreotti per protestar contra una llei que va consolidar el poder de l’imperi mediàtic de Berlusconi. Mattarella va ser, alhora, un dels fundadors de l’Olivera de Romano Prodi, el gran rival polític del Cavaliere, l’únic capaç de vence’l a les urnes durant els anys gloriosos del magnat.

En la biografia de Mattarella hi ha també el càrrec de vicepresident del govern D’Alema i ministre de Defensa. Va iniciar-se a la Democràcia Cristiana per tradició familiar: el pare, Bernardo, va ser diversos cops ministre i el germà, Piersanti, va ser president de Sicília i va ser assassinat per la Cosa Nostra el 1980.