El nou imperialisme s'imposa i el món entra en mode imprevisible

Washington / Pequín / Londres / Beirut"El vell món es mor, el nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres", escrivia Antonio Gramsci des de la presó on l'havia tancat el feixisme italià. El comunista condensava així les convulsions d'inicis del segle XX. Gairebé cent anys després, el vell multilateralisme posterior a la Segona Guerra Mundial es desfà sota la mateixa sensació de desorientació i desemparament. Després que Rússia obrís la veda amb Ucraïna i que la Xina deixés clares les seves aspiracions sobre Taiwan, Donald Trump –retornat al poder per l'extrema dreta– ha intervingut il·legalment Veneçuela i es disposa a espoliar-ne el petroli mentre amenaça Cuba, Colòmbia, Mèxic, Panamà, el Canadà i Groenlàndia. Estocada fatal al sistema de Nacions Unides, després del menyspreu que va mostrar des del cor de l'ONU.

Trump es treu la careta

El 2012 el Consell Nacional d'Intel·ligència (NIC) estatunidenc preveia que el 2030 la posició hegemònica dels Estats Units dins del sistema internacional seria qüestionada per altres països, posant el focus en la Xina. En aquesta pèrdua de rol com a "superpotència", els EUA passarien a un ordre on es convertirien en "el primer entre iguals" i, a més, advertia que la Pax Americana s'estava "desfent". Catorze anys després de l'informe premonitori, Trump apareix com un símptoma més d'aquesta fallida. La lectura que ha fet el republicà sobre la situació no és tan diferent de l'anàlisi del NIC, però la solució sí que ho és.

Trump apareix com un accelerador de l'ensorrament del multilateralisme que ja fa temps que s'estava donant. Però en contra del que aconsellava el NIC –que encoratjava els EUA a mantenir el rol de mediador global–, el president ha optat per aplicar la geopolítica del XIX. Si el país va de camí a perdre el rol de superpotència, és millor avançar-se al pronòstic i assegurar que Washington mantingui la primera posició en aquest nou món de competència on ja ha reconegut Pequín i Moscou com a iguals.

L'hegemonia econòmica, comercial i tecnològica dels Estats Units fa temps que es qüestionada, especialment per part de la Xina. En els darrers anys s'ha fet palès el temor de Washington que Pequín el superi en el camp tecnològic. Davant d'aquest debilitament, el republicà s'ha aferrat a l'única pota on, de moment, els EUA encara són líders: la supremacia militar. Una de les moltes capes de la intervenció militar a Veneçuela és la d'exhibició de múscul militar a la resta de competidors. Trump no ha parat de vantar-se que cap altre país del món no seria capaç de segrestar un altre dirigent de manera tan eficient.

Amb aquest cop sobre la taula, el republicà vol marcar el territori davant dels altres llops i sotmetre aquells que considera dèbils, començant per Europa a qui ha deixat clar que pensa ocupar Groenlàndia. Abans que el món que està per venir s'acabi de configurar, Trump es vol avançar i marcar les regles: repartir-ho en àrees d'influència. Els EUA reclamen per a si el control de l'hemisferi Occidental i mentre tots els ulls estan posats sobre Llatinoamèrica i l'illa àrtica, el Canadà ja s'està preparant per a quan Trump es giri cap a ells amb la reclamació d'annexionar-los com el 51è estat.

Tot i que està per veure fins a quin punt realment el republicà es desentendrà de la presència que havia desplegat en altres regions, com ara el mar de la Xina Meridional. També resulta irònic que la principal eina de soft power dels EUA, USAID, i que podia competir amb el seu homòleg xinès, la Nova Ruta de la Seda, va ser desmantellat per Trump només d'arribar al poder.

Malgrat que Trump sigui un gran negacionista climàtic, no s'escapa que part d'aquest gir en geopolítica cap a una visió extractivista també s'emmarca en un món immers en plena crisi climàtica. El colonialisme va començar a finals del segle XV com una necessitat de buscar més recursos en una Europa que ja estava al límit de les seves capacitats. Ara, el nou l'imperialisme del segle XXI ve donat per la necessitat d'assegurar recursos –no només terres rares– enmig d'aquesta nova cursa on els refugiats climàtics cada cop seran un fenomen més recurrent. Des del 2020, l'aigua ja cotitza en el mercat de futurs de Wall Street.

Xi Jinping vol tot el món

Si seguíssim la doctrina Monroe, actualitzada com a Donroe en honor de Donald Trump, el món es dividiria en àrees d'influència sota el control d'una gran potència hegemònica. En aquest cas, els Estats Units regnaran sobre el continent americà i la Xina dominarà Àsia.

La fórmula és simple, però té fissures. En primer lloc, no és creïble que els Estats Units es retirin de l'Àsia-Pacífic, abandonin a la seva sort aliats fidels com el Japó i Corea del Sud i deixin el camp lliure a la República Popular de la Xina. També costa de creure que el govern de Xi Jinping –i els que vindran– es conformi només amb l'Àsia. La Xina és el nom occidental de Zhongguo, que significa país del centre. I els xinesos tenen molt clar que aquest sempre ha estat el seu lloc al món. Actualment, una Xina desenvolupada, convertida en la segona potència econòmica mundial, desitja liderar el món o almenys modelar-lo a les seves necessitats. Ho està aconseguint amb l’ajuda de Washington. El dret internacional ja no és sagrat, el sistema democràtic s'esquerda i els drets humans no són respectats. Pequín defensa que en comptes de ser universals es poden adaptar a les necessitats de cada país. La llei del més fort, i no el consens, s'imposa a les relacions internacionals.

Tot i que nega tot afany hegemònic, per aconseguir aquest lideratge global, Pequín, més que un gran exèrcit, que el té, confia en el comerç. La Nova Ruta de la Seda, la xarxa de corredors comercials, infraestructures i telecomunicacions que intenta desenvolupar per tot el món, és el vehicle de conquesta. Amb aquesta xarxa s'ha garantit l'accés a recursos naturals i un mercat ampliat per als seus productes. La Xina ja ha aconseguit dominar la producció de minerals rars, una peça clau per negociar amb tothom. És en aquest context, per exemple, en què Washington considera que adquirir l'estratègica Groenlàndia és clau per als seus interessos.

El gegant asiàtic està molt present a Llatinoamèrica i a l'Àfrica, i ho ha fet amb una visió diferent del colonialisme occidental. Pequín no només compra energia, minerals o aliments, sinó que també inverteix per desenvolupar infraestructures en aquests llocs i els envaeix amb els seus productes. El resultat és que es converteixen en estats dependents de les inversions xineses.

De moment, la seva zona d'influència natural és l'Àsia-Pacífic, una zona que molts experts consideren que marcarà la geopolítica del futur. Altres gegants com l'Índia li poden plantar cara i veïns com el Japó o Corea del Sud tenen els Estats Units compromesos en la defensa militar amb un desplegament d'uns 100.000 soldats, però Pequín és ara, i amb diferència, el principal soci comercial de la regió. En aquesta àrea hi ha focus de fricció que poden determinar el món que vindrà. El primer és Taiwan, que la Xina aspira insistentment a reunificar amb el seu territori. El segon, el control sobre el mar de la Xina Meridional, on Pequín s'enfronta amb els seus veïns reivindicant la sobirania del 90% de les seves aigües basant-se en un mapa creat el 1949 que exigeixen suposats drets històrics. La Xina ja ha construït set illes artificials des del 2014, on ha instal·lat bases militars. Aquest mar, ric en recursos naturals, és una de les rutes més transitades del món, per on passa el 30% del comerç mundial.

L'imperialisme nostàlgic de Putin amenaça Europa

L’imperialisme de Vladímir Putin té arrels que van més enllà de la reacció a l’expansió cap a l’est de l’OTAN, quan l’Aliança Atlàntica, trencant les promeses fetes a Moscou el 1991, va convidar durant la cimera de Praga del 2002 Romania, Bulgària, Eslovènia, Eslovàquia, Letònia, Estònia i Lituània a esdevenir-ne membres. Diversos analistes de la política russa coincideixen que l’acció exterior del Kremlin des de l’any 2000 –amb l’arribada de Putin al poder– s’inscriu en una continuïtat històrica d’expansió i de restauració del poder rus a l’antiga àrea d’influència soviètica.

Un dels textos de referència és Putin’s wars: the rise of Russia’s new imperialism, del neerlandès Marcel H. Van Herpen, que interpreta la segona guerra de Txetxènia, la de Geòrgia i la d’Ucraïna com a peces d’un mateix horitzó estratègic. D’acord amb aquesta tesi, l’expansió militar i geopolítica del Kremlin va de bracet d’un cada cop més ferm control intern i una narrativa de recuperació del prestigi perdut després del col·lapse soviètic. Un col·lapse del qual, en el discurs que Putin va pronunciar el 2005 davant l’Assemblea Federal russa, va dir que “va ser la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX”. La frase sintetitza una visió del món segons la qual la fi de l’URSS va significar la mutilació de la gran Rússia del segle XIX.

El mateix Putin ha reforçat l’ús instrumental de la història per somiar amb l’imperi. Altres analistes han vist també una insistència del Kremlin en traçar una línia directa entre Pere el Gran, l’imperi dels tsars, la Unió Soviètica i l’actual Federació Russa. No és casual que Putin hagi reivindicat explícitament la seva figura afirmant que “no conqueria territoris, sinó que els recuperava”. La fórmula ressona amb força en la guerra d’Ucraïna.

El nou imperialisme de Putin –sustentat també en els postulats d’Aleksandr Duguin i la seva idea d’Euràsia– s’ha traduït en guerres successives a l’antiga perifèria soviètica i en conflictes congelats –Transnístria, Abkhàzia, Ossètia del Sud– per limitar la sobirania dels estats veïns. Lluny d’aportar estabilitat, l’imperialisme de Putin al segle XXI erosiona l’ordre europeu sorgit de la caiguda del Mur, amenaça els estats bàltics –abans integrats a l’URSS– i els que havien format part del Pacte de Varsòvia, i condemna Rússia a una confrontació permanent, sobretot amb Europa, cada cop més exposada als capricis del Kremlin… i de Washington.

Netanyahu remodela el Pròxim Orient

El Pròxim Orient encara és el tauler d’un nou colonialisme modern. Recursos estratègics, rutes comercials i poder militar atreuen la mirada de potències externes, que busquen consolidar la seva influència mitjançant acords, pressió diplomàtica i desplegament militar. Però la regió no és només un escenari passiu. Els actors locals actuen, negocien i projecten ambicions, aprofitant cada oportunitat per reforçar la seva posició.

Israel es mou amb precisió quirúrgica. Combina la dissuasió militar, operacions puntuals i aliances estratègiques amb els Estats Units i alguns estats àrabs per mantenir el seu paper dominant. Cada conflicte, des de Gaza fins a Síria i el Líban, és una oportunitat per reafirmar poder i recalibrar amenaces, sobretot davant de l’Iran. L’Aràbia Saudita, els Emirats, Qatar i Turquia busquen expandir la seva influència mitjançant la inversió, la diplomàcia i la mediació en crisis alienes, conscients que la inestabilitat pot ser negoci i oportunitat. En aquest escenari, aliances i tensions canvien ràpidament, mentre les potències externes competeixen per presència i control, calculant riscos i beneficis a cada pas.

El resultat és un Pròxim Orient que ja no és només víctima d’interessos estrangers. És un espai on les potències locals es reinventen, ajusten estratègies i busquen protagonisme en un món multipolar, mentre l’ombra del nou colonialisme plana sobre tothom, marcant el futur de la regió i de qui l’observa.