Canvi de guàrdia a Brussel·les. La nova Comissió de Jean-Claude Juncker es posa en marxa i un nou president, el polonès Donald Tusk, coordinarà el Consell. Hi ha canvi de cares, però, de moment, encara no hi ha canvi de polítiques. “Som davant la Comissió i el panorama europeu amb més influència alemanya de la història”, advertia aquesta setmana l’ex primer ministre italià Enrico Letta en una trobada al Cidob.
Catorze dels 28 membres de l’executiu Juncker tenen un alemany com a número u o número dos del seu gabinet. I el gran organitzador d’aquesta transició i mà dreta del nou president comunitari també és un alemany, Martin Selmayr. Només hi ha un cap de gabinet francès i un d’italià (el del comissari francès). La jerarquia de Brussel·les està sota control de Berlín.
Fa anys que Alemanya aposta per la Unió Europea. Sense estridències. Molt abans que la sotragada econòmica posés Angela Merkel a capitanejar el rescat d’una unió monetària que s’enfonsava, Alemanya ja feia temps que treballava per col·locar els seus alts funcionaris en llocs clau de les institucions europees. El secretari general del Parlament Europeu és un alemany. El del Consell, també. Fins que va esclatar la crisi ucraïnesa, Alemanya era la gran absent de la política exterior europea. Perfil baix i poques ganes d’apuntar-se a les operacions militars que britànics i francesos havien liderat en els últims anys, a Líbia o a Mali. Però, tot i així, també hi ha una diplomàtica alemanya al nucli dur del nou servei d’Acció Exterior de la UE.
La política europea es discuteix al Bundestag i el Tribunal Constitucional alemany a Karlsruhe ha tingut l’última paraula per donar llum verda a decisions transcendents per al futur de la Unió. El tribunal s’ha pronunciat sobre la legalitat del fons de rescat permanent de l’eurozona o sobre els límits del BCE i del seu programa de compra directa de deute públic.
Poder en solitari
El novembre del 2011, el cap del grup parlamentari de la CDU, el partit de Merkel, celebrava triomfant al Bundestag que “tot Europa parlava alemany”. Ho deia perquè Berlín havia aconseguit imposar l’austeritat. Aquesta hegemonia fa que, per primer cop, Alemanya se senti còmoda amb aquest poder i l’utilitzi unilateralment, sense ni vestir-ho amb l’etiqueta del motor francoalemany. De fet, fonts de la Comissió reconeixen que el ministre alemany de Finances, Wolfgang Schäuble, sent “gairebé hostilitat” quan parla de França. París és cada cop més dèbil i com més es desdibuixava la seva capacitat d’influència més es definia el lideratge solitari de Berlín.
El centre geogràfic i el cor polític d’aquesta Europa és alemany. Però mai com ara Berlín se n’ha sentit tan distant. Alemanya sap perfectament on es juga el seu present econòmic i polític. Fa “càlculs freds del cost de la integració europea i es mira Europa des d’una sobrietat molt poc romàntica”, reconeix la investigadora alemanya Ulrike Guérot. És Angela Merkel qui ha enfortit l’Europa dels estats però, mentre s’enfrontava amb Brussel·les per intentar frenar el poder de la Comissió, movia fils i influències per col·locar els seus funcionaris en els càrrecs de poder. I és així com Berlín construeix una Unió a mida. Alemanya mana per pes (polític, econòmic i demogràfic), però també per estratègia.