Ser metge al Líban i no morir en l’intent

BeirutCom cada dilluns a la tarda, la consulta de la doctora Lena està plena. Els pacients que ha citat abans de dos quarts de cinc tindran més sort, mentre que els que van després s'hauran d'esperar en la penombra o il·luminar-se amb la llanterna del mòbil, gastant la bateria. A ningú sembla molestar-li la situació, ja són molts mesos acostumats a viure amb restriccions de llum. La Lena ha desenvolupat una gran habilitat per subjectar amb una mà una llanterna de led i en l'altra, l'estetoscopi per auscultar els seus petits pacients. Aquesta pediatra libanesa, educada a França, forma part d'aquesta minoria de metges que estan aguantant el temporal en comptes d’abandonar el vaixell. Ella i el seu marit, el Mario, que és dentista, han decidit quedar-se al Líban, a diferència d'altres milers de metges que han emigrat a Europa o a països del Golf.

La principal raó per la qual s'han quedat, ens explica la Lena, és perquè els seus dos fills estan estudiant en una universitat pública libanesa i no poden permetre's enviar-los a estudiar a l'estranger perquè tots els seus estalvis estan congelats al banc. “La veritat és que ens costa pensar en la idea d'haver d'anar-nos-en a un altre país”, exclama la Lena.

La seva filla, la gran, està estudiant Odontologia, i el petit, Medicina. La Lena volia que ells es quedessin amb la clínica. “El pis el va heretar el Mario dels seus pares. Hem treballat tota la vida aquí”, continua. “Ara, la veritat, entenc que els meus fills vulguin anar-se’n fora del Líban quan acabin la carrera. Per a nosaltres és tard, però no hi ha futur per a ells aquí”, lamenta.

“Els metges i infermeres se’n van quan els surt la primera oportunitat. No els culpo”, insisteix la doctora.

Una brutal crisi econòmica

Situacions difícils, sous miserables i molta ansietat han acabat arruïnant el ja deficient sistema de salut libanès que, com la resta de sectors públics i privats, s'ha enfonsat per la brutal crisi econòmica.

Abans de la crisi, els hospitals privats representaven el 80% dels serveis de salut, però ara molt pocs libanesos poden pagar les factures mèdiques. “La gent ha deixat de pagar l'assegurança mèdica i està acudint als hospitals públics, mentre que en els privats s'estan tancant serveis perquè no podem continuar pagant el personal mèdic”, es queixa el doctor Naji Abi Rached, director Mèdic de l'Hospital Universitari de Geitaoui. Abi Rached està preocupat pel nou brot de contagis de coronavirus davant la falta de personal hospitalari.

Segons el Ministeri de Salut libanès, al voltant del 40% del personal sanitari i mèdic, aproximadament 2.000 infermeres i 1.000 metges, han abandonat el Líban durant la crisi.

La Lena i el Mario ja no treballen “per viure, sinó per sobreviure”, declaren. El Mario ha perdut el 70% dels seus ingressos mensuals. Primer, perquè no pot cobrar en dòlars sinó en la devaluada lliura Libanesa i, com que està a mercè dels talls d'electricitat, ha hagut d'adaptar els seus pacients a les hores en què hi ha llum. El mateix li passa a la Lena, que, encara que no necessita utilitzar aparells elèctrics per fer la revisió mèdica als seus pacients, no pot cobrar als pares més de 200.000 lliures per consulta, la qual cosa equival a menys de 7 euros al canvi.

“A vegades m'han vingut els pares demanant-me, si us plau, que els doni alguna capsa dels analgèsics o antibiòtics que ens donen les cases comercials, perquè el seu fill està amb febre i no poden comprar medicaments”, reconeix la pediatra.

La lliura libanesa ha perdut ja prop del 90% del seu valor davant del dòlar i, per frenar el col·lapse total, el Banc Central va ordenar acabar amb els subsidis de béns bàsics i medicines sense posar mesures per mitigar la pujada de preus entre els més desfavorits. De la nit al dia, una capsa d'analgèsics genèrica, que costava 5.000 LL, val 70.000 LL. Un preu que no està a l'abast de més del 70% de la població libanesa, que viu ara sota el llindar de la pobresa. Un estudi recent de l'Organització Internacional del Treball (OIT) mostra que la meitat de les persones que es beneficien dels subsidis es troben entre el 80% més pobre.

 “Abans no donava valor als rotllos de paper per cobrir la llitera, o als guants de làtex, però ara reutilitzo el material. No podem permetre'ns més despeses”, lamenta la pediatra.

A la clínica dental, el Mario s'ha quedat sense secretària i ajudant. “Vaig haver d'acomiadar als meus dos auxiliars perquè no podia oferir-los un sou decent”, confessa el dentista.

El sou mitjà d'un libanès és d'1.500.000 LL (abans de la crisi uns 800 euros, que al canvi actual oscil·la entre 60 i 70 euros).

“En qualsevol part del món, dir que ets dentista significa tenir un bon sou, un bon estatus social, menys al Líban”, es queixa el Mario.