Internacional 19/09/2021

El Líban no és un país per a vells

La crisi econòmica i sanitària deixa les persones grans en mans d'entitats benèfiques

4 min
Una mare pentinant la seva filla, totes dues residents al camp de la Vall de Bekaa, al Líban

BeirutQuan Hartum Meridian, de 67 anys, va perdre el marit, el 2018, es va quedar sense recursos econòmics i se’n va haver d’anar a viure a casa de la seva filla gran, casada i amb dos fills. El seu gendre treballava al port de Beirut en una empresa de metal·lúrgia que se la va endur la tremenda explosió del 4 d’agost de l’any passat . Des de llavors no ha tornat a treballar i, com que el seu ocupador es va declarar en fallida, no ha rebut cap mena de compensació econòmica.

“Abans vivíem bé. Mai vaig haver de demanar diners a ningú ni pidolar. El meu marit va morir i em vaig quedar sense recursos, i ara la família de la meva filla tampoc es pot fer càrrec de mi. De la nit al dia m’he trobat vivint de la caritat”, lamenta Meridian, mentre espera el seu esmorzar gratis a la cua d’un forn de pa que reparteix manoushe (una espècie de pizza a l’estil libanès) als membres més desfavorits de la comunitat de Burj Hamud. Darrere d’aquestes accions caritatives hi ha l’església Pare Majdi Allawi, que s’ha convertit, per a tots ells, en l’única ajuda que reben.

“Estic sol. No tinc pensió ni rebo assistència dels serveis socials. No sé què seria de mi sense la caritat del pare Allawi”, exclama un altre ancià que es desfà en elogis cap al rector.

Suma de crisis

El país està fent front a una crisi humanitària pels refugiats sirians , a una crisi econòmica sense precedents i a la pandèmia del covid-19. I a tot això s’hi ha de sumar la megaexplosió del port de Beirut del 2020. La conseqüència és que s’han aguditzat encara més les necessitats sociosanitàries i alimentàries de la població, tant refugiada com libanesa. Actualment un 55% de les persones residents al Líban (d’un total de 6.800.000 habitants, entre els quals hi ha 1,5 milions de refugiats) viuen per sota del llindar de la pobresa, i el 23% en situació d’extrema pobresa, segons dades del Banc Mundial.

Les grans dificultats que afronta el país colpegen directament les persones grans dependents, que se senten desemparades per l’estat i recorren a les associacions caritatives locals. Però, ja abans de les múltiples crisis, el Líban comptava amb un sistema de salut pública deficient i amb uns serveis socials dèbils, amb una atenció a la tercera edat gairebé inexistent. Així doncs, en el moment de la vida que més ho necessiten, els ancians es troben mancats de serveis socials i depenen econòmicament dels seus fills, de manera que es converteixen en una càrrega familiar.

Sense pensió ni assistència

El sistema de pensions del Líban està previst només per als funcionaris públics i per als militars, que reben una pensió de jubilació regular i serveis socials quan es retiren, mentre que els empleats del sector privat estan subscrits al programa d’indemnització de fi de servei (IFS), per la qual cosa quan es retiren de la vida laboral només reben una única paga (equivalent a un mes per any treballat, segons el salari) i deixen de rebre cobertura sanitària gratuïta. Tenint en compte que els treballadors del govern representen, en termes generals, menys del 20% de la mà d’obra al Líban, aquest sistema deixa desemparades la resta de persones grans que han treballat al sector privat o en l’economia informal, i que formen el 80% restant.

A més, si es té en compte que amb la devastadora crisi econòmica la lliura libanesa ha perdut prop del 200% del valor respecte al dòlar (es cotitza un dòlar per cada 20.000 lliures), la liquidació per jubilació es converteix en una quantitat insignificant.

Com avisa l’Organització Mundial de la Salut, l’envelliment de la població mai ha sigut una àrea prioritària al Líban. Això es reflecteix en l’escassedat de sales de geriatria als hospitals públics i privats, en l’absència d’especialitats de geriatria en els plans d’estudi de medicina o infermeria, i en la completa falta de treballadors socials especialitzats en gerontologia.  

Hi ha 36 residències de gent gran, amb un total de 6.000 llits, però la majoria “no disposen de personal especialitzat i els serveis que ofereixen són molt limitats”. És a dir, no inclouen serveis de rehabilitació, preventius o curatius, explica a l’ARA Nour Najem, directora executiva de l’organització Lebanon Needs [Necessitats del Líban].

“No podem esperar que siguin les associacions caritatives les que supleixin les carències de l’assistència sociosanitària del govern, perquè compten amb recursos escassos i el personal voluntari que hi treballa no està especialitzat per a la cura ni l’assistència sanitària de les persones grans”, insisteix Najem, que en posa un exemple: "Les persones grans necessiten controlar la seva alimentació i moltes vegades els donen sucs ensucrats o aliments amb greixos saturats que no beneficien gens la seva salut".

Segons el seu parer, molts dels problemes de salut entre la gent gran “es podrien prevenir amb una cura adequada i un seguiment del seu estat de salut, cosa que ajudaria a controlar que els hospitals no se saturessin” en un moment tan necessari com ara, en plena pandèmia de coronavirus.

stats