15 dies d'alto el foc a l'Iran: i ara què?

BarcelonaEl món respira alleujat. Trump s’ha acabat desdient de la seva amenaça apocalíptica de “matar en una nit” la civilització persa si Teheran no reobria l’estret d’Ormuz i ha acceptat una treva de 15 dies per negociar amb l’Iran. Aquesta negociació es farà amb dues premisses: l’Iran continua controlant l’estret i es discutirà sobre la base del pla de 10 punts presentat per Teheran. En les properes dues setmanes sabrem si avui la Casa Blanca ha trobat la pista que necessitava imperiosament per sortir d’una guerra en què no havia calculat la capacitat de l’Iran de resistir i d’escanyar l’economia mundial. 

“Serà interessant saber algun dia qui i com ha aturat Trump”, perquè hem estat molt a prop del desastre”, explica a l’ARA Eduard Soler, professor de Relacions Internacionals de la UAB especialitzat en l’Orient Mitjà. “No crec que sigui una jugada mestra de Trump ni que tingués des del principi aquesta estratègia negociadora: hi ha hagut forces interiors o exteriors dels Estats Units que han pressionat per evitar el precipici”, afegeix. No queda clar tampoc que el camí de la negociació sigui sostenible, avisa: “Israel no volia aturar la guerra i pot boicotejar les converses, i tampoc queda clar si hi pot haver sabotejadors dins de l’Iran”. 

Els termes de l’alto el foc encara s’han de veure, però no és l’escenari que els Estats Units i Israel volien quan el 28 de febrer van llançar l’atac conjunt contra Teheran, exigint una rendició incondicional del règim. Ara Washington s’ha d’asseure a negociar-hi, i, per molt que Trump afirmi el contrari, ho ha de fer sense haver aconseguit cap dels seus objectius militars. El règim iranià manté intactes les reserves d’urani enriquit del seu programa nuclear, ha aconseguit que els seus arsenals de míssils balístics i drons sobrevisquin a més de cinc setmanes de bombardejos amb capacitat per continuar atacant. Però sobretot, ha demostrat que pot tancar l’estret d’Ormuz sense que la primera potència militar del planeta hagi pogut evitar-ho: ha materialitzat per primer cop la seva amenaça, escanyant l’economia mundial. Una cosa que perseguirà aquesta i les futures administracions estatunidenques. Trump hi perd, amb les seves bases dividides entre els que li encara li són lleials i els que l’acusen d’haver incomplert la promesa de no implicar els Estats Units en guerres impossibles de guanyar a l’Orient Mitjà. L’oposició demòcrata als Estats Units, que veu confirmats els seus pronòstics, hi guanya. I tot plegat quan les coses encara poden tornar a canviar abans de les eleccions de mig mandat. 

La batalla del relat

Les victòries a les guerres també són una qüestió de relat. Com explica a l’ARA la politòloga iraniana Anahita Nassir, “els Estats Units podran dir que han reobert l’estret d’Ormuz i el règim, que ha sobreviscut a la pressió de Washington i d'Israel amb més de 13.000 atacs i que ho ha fet tensionant l’economia global”. No queda clar com es materialitzarà la demanda de l'Iran perquè s'accepti el peatge que ha imposat a l’estret, una mesura que ja fa dies que s'està aplicant en aquest punt neuràlgic del trànsit de mercaderies global. Com explica al The New York Times Richard Fontaine, director executiu del Center for a New American Security de Washington, “l’Iran continua controlant l’estret d'Ormuz, i costa creure que els Estats Units i el món puguin acceptar una situació en què l’Iran mantingui el control d’un punt clau per a l’energia de manera indefinida. Això seria un resultat substancialment pitjor que el que hi havia abans de la guerra”.

A més, en el seu pla de 10 punts, l’Iran demana poder continuar enriquint urani, la retirada de les tropes estatunidenques de la regió i que li aixequin totes les sancions. Trump té la patata calenta per demostrar que la seva guerra dona millors resultats que les negociacions dels seus predecessors amb Teheran els últims vint anys. Obama va trigar dos anys a negociar l’acord nuclear amb l’Iran, en temps de pau i és difícil pensar que Trump pugui aconseguir un resultat substancial en dues setmanes, només perquè té una espasa de Dàmocles que no li ha acabat de funcionar. 

En el pla polític, el balanç no és millor per a Washington i Tel-Aviv. El líder suprem de l’Iran, Alí Khamenei, és mort, però la Guàrdia Revolucionària, l’ala pretoriana del règim, ha guanyat pes i les execucions de manifestants i opositors han continuat. Trump va començar aquesta guerra atiant les masses iranianes perquè s'alcessin contra el seu govern. Ara diu que el fill de Khamenei, nou líder Suprem tot i que no es coneix el seu estat de salut després de ser ferit el primer dia de l’atac, forma part d’una generació “més llesta i menys radicalitzada”. Els serveis d’intel·ligència estatunidencs ho dubten. 

I a més, Washington ha vist afeblides les seves aliances. Les petromonarquies del Golf han descobert que els Estats Units no les pot protegir. Washington ha enrarit encara més les seves relacions amb Europa. La Xina i Rússia en surten reforçats. Un fracàs estratègic en tota regla. 

Netanyahu, impunitat als altres fronts

Israel volia continuar la guerra i ja semblava més interessat en desestabilitzar permanentment l’Iran que en un canvi de règim. Però si Netanyahu no pot boicotejar l’acord i aconseguir que Trump continuï bombardejant el seu arxienemic, sí que té carta blanca per continuar en els altres fronts: el Líban, Gaza i Cisjordània. Israel ha reaccionat en les primeres hores de l’alto el foc intensificant la seva estratègia de terra cremada al Líban. Tot plegat serà clau per a les eleccions de la tardor, el primer cop que l’home domina la vida política a Israel en l’últim quart de segle que se sotmetrà a les urnes des dels atacs palestins del 7 d’octubre. No queda clar que l’Iran estigui disposat a jugar-se-la pel seu aliat, Hezbollah, la milícia xiïta libanesa. 

Lurdes Vidal, investigadora del món àrab a l’IBEI, destaca que les petromonarquies del Golf “són les grans perdedores d’aquesta guerra perquè la seva arquitectura de seguretat ha saltat pels aires i se’ls ha acabat el miratge de ser un oasi de pau i prosperitat en una regió en flames: la pèrdua de confiança es notarà en les inversions, el turisme… i això costa de recuperar”. El Pakistan, sobretot, i també Turquia i Egipte s’han erigit en nous mediadors en el procés que ara s’obre agafant el relleu de Qatar i Oman. 

I com sempre en totes les guerres qui surt perdent és la gent. Els iranians, amb més de 2.300 morts, que ara han d’aguantar una dictadura reforçada que ha guanyat oxigen i s’han de preocupar de sobreviure enmig de la destrucció d’infraestructures civils crítiques; i els libanesos i els palestins, que veuen Israel desbocat fent créixer el seu projecte de neteja ètnica.