Ali Khamenei, el guardià de les essències del règim iranià

BarcelonaAmb el pas dels anys i les dècades, el règim iranià s'ha anat consumint, com l'últim guardià de les seves essències, Ali Khamenei, l'etern guia suprem que ha governat quatre dècades el gegant persa amb mà de ferro. Fidel deixeble de l'aiatol·là Khomeini, l'arquitecte de la teocràcia iraniana, el veterà clergue xiïta mai havia volgut fer cap compromís que posés en qüestió els pilars ideològics i identitaris de la República Islàmica. Eliminar-lo s'havia convertit en l'obsessió per a Israel i la dreta estatunidenca. L'Iran ha confirmat aquesta matinada que el van matar en l'atac conjunt de dissabte dels Estats Units i Israel, quan tenia 86 anys.

Khamenei, nascut l'any 1939 al si d'una família religiosa, havia ocupat diversos càrrecs de responsabilitat al règim dels aiatol·làs des de la seva concepció. L'aiatol·là, format en teologia islàmica sota la tutela de Khomeini, va exercir de viceministre de Defensa els primers anys de vida de la República Islàmica. Poc després de sobreviure l'any 1981 a un atemptat en què va perdre la mobilitat al braç dret, va ser el candidat de Khomeini a les eleccions presidencials d'aquell mateix any, en les quals va arrasar. Khamenei va ocupar la presidència del país durant vuit anys, en què va mostrar una lleialtat granítica envers Khomeini, el guia suprem.

Lleialtat sense credencials religioses

Precisament, aquesta qualitat, més que no pas les seves mediocres credencials religioses, va ser la que va portar Khomeini a triar-lo com a successor al cim de la República Islàmica. De fet, per fer possible la seva ascensió es va haver de modificar la Constitució del país, que establia com a requisit pel càrrec suprem l'obtenció de la qualificació més elevada com a teòleg. Aquesta mancança, així com el seu perfil gris, li ha creat nombrosos crítics dins el si de l'establishment polític i religiós iranià. Per exemple, el seu xoc amb els presidents Rafsanjani i Khatami, que volien introduir canvis liberalitzadors al sistema, van ser públics i notoris.

Ben protegit pels Guardians de la Revolució, la fanàtica guàrdia pretoriana del règim, Khamenei va imposar-se en tots aquests torcebraços, i molts dels seus adversaris van acabar a la presó o sota arrest domiciliari. Tampoc va mostrar cap clemència a l'hora d'ordenar la repressió de les diverses onades de protestes populars que han sacsejat el país des del 2009, demanant canvis polítics profunds.

El seu tarannà inflexible també s'havia posat de manifest en la seva hostilitat envers els EUA i Israel, a qui considerava enemics innegociables del règim. Així, els eslògans de “Mort a Amèrica” i “Mort a Israel” no han desaparegut mai de les coreografiades manifestacions i celebracions oficials. Tanmateix, conscient dels perills que representaria una guerra total contra els seus enemics, en algunes ocasions havia ofert mostres de pragmatisme, com la signatura de l'acord amb l'administració Obama del 2015 que posava límits al programa nuclear iranià a canvi d'un aixecament del règim de sancions. De fet, Khamenei va arribar a signar una fàtua o edicte religiós condemnant la possessió d'armes nuclears.

Aquest modus vivendi que es basava en el sosteniment d'una mena de Guerra Freda amb els EUA, apuntalada per una xarxa de milícies afins per tota la regió, va saltar pels aires després dels atacs del 7 d'octubre de Hamàs. Amb un Israel disposat a forçar la seva hegemonia regional i un Donald Trump enamorat d'un imperialisme més descarnat, les regles del joc van canviar i la guerra de l'estiu passat va mostrar que la grandiloqüent retòrica de Teheran es recolzava sobre un poder militar de vidre. S'obre ara l'interrogant de si el règim iranià el podrà sobreviure o si serà l'últim líder suprem.