Deu mil oliveres arrencades: Israel esborra del mapa l'estat palestí

Enviada especial a Al-Mughayyir (Cisjordània)Els camps d’Al-Mughayyir, un poble palestí de 4.000 habitants a prop de Ramal·lah, estan arrasats. Allà on hi havia oliveres centenàries ara hi ha terra remoguda. Restes de soques i arrels d’arbres que ara, quan comença la collita de l’oliva, no hauran pogut donar fruit. El 22 d’agost, un comboi d’excavadores es van endinsar en els camps, protegides per l’exèrcit, i en quaranta-vuit hores van arrencar 10.676 oliveres. Marzouq Abu Naim, tinent d’alcalde, ensenya a aquest diari la llista amb els noms de les 300 famílies que van perdre el seu mitjà de subsistència. "Israel està executant un pla per expulsar la gent d’aquesta terra. Sense les oliveres aquí no podem subsistir. Cada any exportem milions de litres d’oli d’oliva pur. Per això ens maten les oliveres, per fer-nos marxar", denuncia. Les oliveres no són només un dels principals recursos dels palestins, sinó també el símbol del seu arrelament a la terra. Mentre el món reconeix simbòlicament l’estat palestí, Israel s’afanya a esborrar-lo del mapa.

El general israelià Avi Bluth, cap del comandament central, va ordenar arrencar els arbres. Oficialment, la mesura responia a la recerca i captura d’un palestí que havia ferit, dins les seves terres, un colon que hi pasturava les ovelles. Però el mateix general va declarar després el seu objectiu de càstig col·lectiu: "Cada poble i cadascun dels nostres enemics han de saber que si ataquen algun resident [colons], seran sotmesos a setge, a toc de queda i a una operació de transformació del terreny".

A l’ombra del genocidi a Gaza, Israel ha intensificat la colonització de Cisjordània, el territori fronterer amb Jordània sota control de l’Autoritat Palestina. Les colònies, il·legals segons el dret internacional, s’expandeixen cada dia, i els colons ataquen els pobles amb total impunitat i protegits pels soldats. Estan coberts pel ministre de Finances, l’utradretà Bezalel Smotrich –ell mateix un colon–, a qui el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha cedit la gestió de Cisjordània. També els empara el ministre de l’Interior, Itamar Ben-Gvir, un colon representant del kahanisme, un moviment violent i racista que crida a expulsar els palestins de la seva terra.

Al-Mughayyir és un poble que viu de l’agricultura, en les fèrtils terres de la vall del riu Jordà. Abans dels atacs palestins del 7 d’octubre del 2023, l’exèrcit i els colons ja havien fet fora d’aquestes terres les famílies de pastors. Els beduïns, que viuen en petites comunitats aïllades a les zones de pastura, van patir atacs constants, fins i tot els van cremar l’escola. Ara s’han instal·lat al poble, però allà no poden continuar alimentant el bestiar: no poden apropar-se a les pastures, que l’exèrcit també ha declarat zona militar. Fa dos anys tenien 35.000 caps de bestiar i ara amb prou feines en queden 6.000. Una gran barrera a l'única carretera que condueix a l'est impedeix als palestins accedir a les seves terres i als pous d’aigua. El genocidi a Gaza i l’ofec de Cisjordània són dos camins diferents per arribar a un mateix objectiu: que els palestins se’n vagin.

Ayou Abu Ali, un jove pagès de 23 anys ens ensenya casa seva, on viuen la seva dona i la seva filla d’un any. Tenen sempre les finestres tancades i les persianes baixades. "Viure aquí és molt difícil: a la nit venen els colons i ens tiren pedres o artefactes incendiaris. Tinc por per a la meva família", diu. La Comissió de Resistència contra la Colonització i el Mur (CWRC, de les sigles en anglès), una entitat palestina, intentarà ajudar-lo a construir una tanca i li portarà extintors. El jove encara té ferides de perdigons al pit: "Si m’acosto als meus arbres, em disparen".

En algunes cases del poble es pot veure la marca dels atacs dels colons d'aquest estiu: estrelles de David o les inicials MTA o MH (dels clubs de futbol Maccabi, de Tel-Aviv, i Maccabi Haifa) pintades amb esprai a les parets.

Ens apropem fins al límit de les terres declarades zona militar. A dalt d’un turó, els colons han establert un punt avançat: quatre contenidors on viuen i des d’on tenen un control estratègic del poble. Quan veuen apropar-nos a la muntanya de runa amb què han tallat un camí per delimitar la zona de la qual s’han apropiat, ens enfoquen amb un focus potents que fa flaixos.

Un miler de palestins morts

Al setembre Smotrich va presentar un pla per annexionar-se el 82% del territori de Cisjordània, en resposta al reconeixement de l’estat palestí per França, el Regne Unit i el Canadà, entre altres països tradicionalment aliats d’Israel. Referint-se a Cisjordània amb el nom bíblic de Judea i Samària, Smotrich va reclamar que passés a sobirania israeliana: "Mai permetrem que s’estableixi un estat palestí, perquè suposaria un perill existencial per a Israel. Després de dècades de dubtes ha arribat l’hora de dir-ho i d’actuar en conseqüència".

Segons les dades que l’ONU va fer públiques aquest dissabte, des del 7 d’octubre del 2023 l’exèrcit i els colons han matat 999 palestins a Cisjordània. S’han documentat 3.500 agressions contra el palestins que han deixat 3.938 ferits, 2.700 vehicles destrossats i han malmès 50.000 arbres o plançons. Encara es poden veure petites oliveres acabades de plantar que van destrossar els colons la setmana passada. Els atacs palestins han deixat 41 colons i soldats morts en el mateix període.

Les paraules de Smotrich i els fets sobre el terreny són la constatació que s’ha enterrat el procés d’Oslo engegat el 1993, que havia de donar lloc a un estat palestí a Gaza i Cisjordània. Encara s’ha de veure si els palestins seran expulsats de la Franja o si es convertiran, com estableix el pla de Trump, en una colònia tutelada pels Estats Units sota l’administració de l’exprimer ministre britànic Tony Blair i controlada per una força militar internacional. Potser la pressió internacional pot aturar l’annexió formal de Cisjordània però, sobre el terreny, Israel ja ha imposat fets consumats: la violència de l’exèrcit i els colons i la confiscació de terres fa anys que no tenen aturador.

Assegut en una pedra al costat del camí, Abdulatif Alya, de 55 anys, mira les restes de les seves 350 oliveres arrencades. "El que volen és desplaçar-nos, desarrelar-nos de la nostra terra, però continuarem aquí plantats mentre ens quedi alè. Plantarem noves oliveres i tornarem a començar".