La dimissió d'un dels homes de Netanyahu agreuja la crisi al govern d'Israel
La sortida de Ron Dermer, uns dels grans negociadors del govern israelià, afegeix més inestabilitat a la divisió sobre el futur de Gaza
BeirutLa dimissió de Ron Dermer, ministre d'Afers Estratègics d'Israel, un dels principals negociadors de l'alto el foc vigent a Gaza, i un dels homes de confiança de Benjamin Netanyahu, ha fet paleses les esquerdes del govern israelià. En un país marcat per dos anys de guerra a Gaza i per la tensió constant a la frontera nord, la seva sortida, anunciada aquesta setmana, ha encès les alarmes sobre l'estabilitat de la coalició. Dermer, que abans va ser ambaixador a Washington i era vist com la veu més pragmàtica del gabinet de seguretat, marxa al·legant motius personals, però la seva sortida arriba en el pitjor moment possible.
Netanyahu enfronta crítiques per la gestió de Gaza, la falta d'un full de ruta clar per a la regió i els conflictes interns entre les faccions del seu executiu. Sense Dermer, el primer ministre perd un dels seus ponts més fiables cap a Washington i les capitals àrabs, precisament quan necessita projectar cohesió i control.
A Gaza, la situació continua sent delicada; el territori continua sota ocupació parcial i control militar, amb incidents fronterers dia sí dia també. Des de principis de novembre, una pausa humanitària patrocinada per Qatar i Egipte ha permès que entri una mica d'ajuda i que alguns desplaçats hagin pogut tornar a casa, però els tancaments freqüents dels corredors d'accés i els incidents esporàdics recorden que la treva és fràgil.
El futur de Gaza
En el si del govern israelià, les tensions són evidents. Per una banda, els ministres de la ultradreta, encapçalats per Itamar Ben-Gvir i Bezalel Smotrich, volen mantenir el control militar de la Franja de manera indefinida, mentre que els sectors més pragmàtics del Likud –el partit de Netanyahu– i de l'exèrcit consideren que part de l'administració s'hauria de cedir a les autoritats palestines supervisar-les internacionalment. Washington pressiona perquè Israel presenti un pla clar per a Gaza, però la fractura interna manté Netanyahu en un punt mort. La sortida de Dermer agreuja encara més la situació, perquè el seu rol de coordinador amb els Estats Units i els mediadors àrabs era clau per equilibrar les veus dins del gabinet.
Alhora, Síria ha tornat al centre del tauler regional. El país intenta recompondre's sota Ahmed al-Sharaa, amb el suport dels Estats Units i la mediació activa de Turquia i els Emirats Àrabs Units. Tel-Aviv i Damasc han reprès el contacte directe, amb la intermediació de Washington i de Jordània. Les converses se centren en la seguretat del Golan i el replegament de les tropes israelianes desplegades durant l'ofensiva del 2024. Síria exigeix que Israel torni fins a les línies anteriors al 8 de desembre passat, i Tel-Aviv vol veure garantides mesures perquè les milícies proiranianes no operin a la seva frontera. Damunt la taula hi ha fórmules de desescalada que inclouen una zona de seguretat sota supervisió internacional, intercanvis de presoners i la reobertura parcial de passos fronterers.
Tot i que Dermer no estava al capdavant de les negociacions amb Síria, la seva sortida redueix la capacitat de Netanyahu per coordinar la política interna amb la diplomàcia exterior i deixa el govern més exposat davant de Damasc i dels mediadors internacionals. Les tensions internes en el si de la coalició de govern israeliana són evidents.
Conflicte obert
La sortida de Dermer deixa un buit en aquest equilibri delicat i elimina un dels últims ponts entre Netanyahu i els moderats. La fractura també es deixa veure en el xoc generacional i la distribució de poder. Els partits religiosos i ultranacionalistes de la coalició amenacen amb retirar el seu suport a Netanyahu si alguna posició clau del govern queda en mans dels partits moderats. Al seu torn, però, el primer ministre israelià ha cedit espais a aquestes faccions ultres i ha fet enfadar els sectors més centristes i laics.
En el front internacional, la dimissió debilita la comunicació amb Washington i fa que la Unió Europea i els mediadors àrabs mirin cap a Israel encara amb més cautela. Per als veïns de l'estat hebreu, sobretot Síria i Egipte, la percepció d'un govern dividit augmenta la sensació de vulnerabilitat i els obre oportunitats estratègiques.
Per a Netanyahu, la renúncia del seu estrateg més fidel suposa una advertència. En més de tres dècades de carrera política, ha sobreviscut a crisis judicials, revoltes internes i desfetes electorals. Aquest cop, però, l'erosió sembla més profunda. La seva coalició, unida per la conveniència del context i dividida per la ideologia, s'enfronta a un risc d'implosió si no aconsegueix estabilitzar la situació a Gaza ni oferir una narrativa de futur.
La sortida de Dermer no és la causa sinó el símptoma d'un sistema de poder esgotat, en què la lleialtat ja no és prou per contenir la desconfiança mútua. A Jerusalem ningú s'atreveix a parlar obertament d'una transició, però la pregunta que es repeteix als passadissos de la Knesset no és si hi haurà avenços diplomàtics a la regió, sinó si Netanyahu aconseguirà sostenir un govern que trontolla.