Youmna El Sayed: "Gaza no pot suportar més guerra: si això vol dir que Hamàs deixi el poder, ho acceptarem"

BarcelonaYoumna El Sayed és periodista palestina, corresponsal d’Al-Jazeera a la Franja de Gaza. Durant més d’un any i mig va informar des del cor del conflicte, desplaçant-se sis vegades entre hospitals i zones bombardejades. Les imatges de la connexió en directe que va fer enmig d'un bombardeig es van viralitzar. El maig del 2024 va aconseguir sortir de Gaza amb les seves quatre filles a través del pas de Rafah, després d’haver rebut amenaces directes i de veure com la seva casa quedava destruïda. Ara viu entre Egipte i Qatar, des d’on continua informant sobre la situació al seu país. Ha visitat Barcelona per participar en la segona edició del Congrés Internacional de Comunicació en Salut organitzat per l'Hospital Vall d'Hebron.

Com veus la situació actual, amb un alto el foc molt fràgil?

— Tenim molta por, perquè Israel ha trencat totes les treves anteriors. En aquestes dues setmanes ha violat més de cinquanta vegades l'alto el foc, i ha matat més de cent persones. Això és molt greu i no s'està cobrint prou. Mostra fins a quin punt el món no es preocupa per les vides dels palestins. És molt trist, perquè, quan Hamàs va retardar el lliurament dels cossos dels israelians morts, tothom en va parlar. Però ningú no diu res quan Israel continua matant palestins innocents. No podem saber què passarà un cop Israel hagi recuperat els cossos de tots els ostatges.

Israel continua impedint l'entrada d'ajuda humanitària a Gaza.

— Netanyahu ha tancat i prohibit l'entrada d'ajuda no només pel pas de Rafah, sinó també el de Kerem Shalom. Estem parlant de dos milions de persones sotmeses a un genocidi. Abans d’això, Gaza ja portava divuit anys sota bloqueig. El sistema sanitari, fins i tot abans, ja estava al límit del col·lapse: només hi ha 2.000 llits d'hospital disponibles a tota la Franja. Durant divuit anys no s’ha permès entrar màquines de raigs X ni equipaments mèdics. Han de reparar les mateixes màquines velles una vegada i una altra.

Com viu la gent a Gaza?

— El 70% de la població depenia de l’ajuda de l'ONU, fins i tot en temps “normals”. Ara no entra res. És apocalíptic. La gent literalment no troba res per menjar. Israel ha convertit el menjar i l’aigua en armes de guerra. Si no mors per les bombes, mors de fam, de set, de malalties infeccioses o per manca de medicaments. Hi ha moltes maneres de morir. I el fet que la comunitat internacional no pressioni Netanyahu perquè obri les fronteres suposa una complicitat total. L’ajuda hi és, però no entra. Diuen que la gent “torna a casa”, però no hi ha cases: només runa. Els barris han estat completament arrasats. Quan miro les zones on vivia o treballava, no les reconec. Només hi ha runa i pols.

S'ha començat a parlar de reconstrucció, però l'entrada de materials i maquinària seguirà estant en mans d'Israel.

— Israel controla tot el que entra a Gaza i abans d'aquesta guerra ja era molt difícil construir res. Hi ha una llei especial sobre el que anomenen productes d’ús dual, és a dir, per a ús civil, però que podria tenir un ús militar. Aquesta etiqueta s'ha fet servir per vetar l'entrada d'aliments, com la pasta o la xocolata. És una manera de deshumanitzar els palestins. I mentre la comunitat internacional continuï finançant i armant Israel sense exigir-li responsabilitats, res canviarà. Israel destrueix, altres països reconstrueixen, i després Israel torna a destruir: ho va fer els anys 2008, 2009, 2012, 2014, 2021 i ara des de l'octubre del 2023. Mentre tingui via lliure, continuarà.

Ara amb l'alto el foc hem vist com Hamàs ha tornat a ressorgir i a recuperar el control del terreny, ara executant membres de milícies rivals.

— Després de dos anys de genocidi, que ha deixat l'11% de la població de Gaza morta, ferida o sota la runa, i el 93% dels edificis destruïts, Hamàs torna a ocupar els carrers. I estan executant milícies rivals que havien estat armades i finançades per Israel com una quinta columna dins de Gaza. Al final, això demostra el fracàs militar d’Israel: Netanyahu deia que volia eliminar Hamàs, i no ho ha aconseguit, i deia que volia alliberar els ostatges, però ho ha hagut de fer amb una negociació i un acord. Com a ciutadana de Gaza, et diré que la gent està esgotada. No pot suportar més guerres. Si això vol dir que Hamàs deixi el poder, ho acceptarem. Només volem pau i estabilitat. Els nostres fills mereixen viure com els altres nens del món. La meva filla gran té catorze anys i ja ha viscut cinc guerres. És injust. Necessitem eleccions, pau i prosperitat. Som humans com tothom.

Com valora el pla de Trump amb Tony Blair al capdavant?

— Trump només executa el pla israelià per a la neteja ètnica dels palestins de Gaza. Això no va començar com una guerra, sinó com un genocidi amb l’objectiu d’eliminar la població, destruir-ne les infraestructures i esborrar-ne la història. Han arrasat mesquites, esglésies i jaciments antics. És una neteja ètnica. Però Israel no esperava la resistència del poble. Metges, equips de rescat, periodistes... tots hem continuat treballant sota les bombes. Hem perdut companys i famílies, però no ens hem rendit. Resistir a Gaza no és una opció: és una manera de viure.

Més de 270 periodistes, càmeres, productors i tècnics de Gaza han estat assassinats per Israel en aquests dos anys.

— És devastador. Cada dia sentia que estava treballant sobre una tomba amb gent viva dins. Cada nen sota la runa et trenca l’ànima. Tenia dues opcions: ensorrar-me davant el patiment o fer que em donés força. Jo vaig decidir continuar. Si jo callava, qui parlaria per tota aquella gent?

Havia de deixar les seves tres filles i el seu fill, per anar a cobrir la notícia.

— Ens vam desplaçar sis vegades. Un dia vam rebre una trucada d'un oficial israelià que ens advertia que bombardejarien el nostre edifici si no marxàvem. Vaig veure el pànic als ulls dels meus fills. La gran em va dir: “Deixa de treballar: ens mataran per culpa teva.” Aquell dia vaig entendre que podia perdre les persones més importants de la meva vida només per denunciar la injustícia. Ens vam moure al sud i va tornar a passar: vam rebre una altra trucada de l'exèrcit amenaçant de bombardejar-nos. Aleshores va ser quan la meva mare em va dir: “Has d’escollir entre ser periodista o ser mare: ara ja no pots continuar fent totes dues coses.” I vaig decidir marxar. Va ser la decisió més dura de la meva vida, perquè em sentia com si abandonés el meu poble. Però havia de salvar les meves filles. Cada nit la meva filla petita, de 8 anys, em deia que dormíssim tots junts, enganxats els uns als altres, perquè si ens queia a sobre un míssil ella no sobrevisqués sola.