L'Iran deporta més d'un milió d'afganesos: "He viscut aquí tota la vida"

Islam Qala, frontera entre l'Iran i l'AfganistanGairebé 20.000 persones creuen cada dia la frontera polsegosa entre l’Iran i l’Afganistan: són afganesos commocionats que han estat expulsats de l’Iran amb poques pertinences, en una onada de repressió dirigida i de xenofòbia. Més d’1,4 milions d’afganesos han fugit o han estat deportats de l’Iran des del gener, segons l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats, com a part d’una ofensiva governamental contra els refugiats sense papers. Més de mig milió han estat obligats a tornar a l’Afganistan només des que el mes passat va esclatar la guerra entre Israel i l’Iran, i han tornat a una pàtria immersa en una greu crisi humanitària i amb unes restriccions draconianes sobre les dones i les nenes, en una de les pitjors crisis de desplaçament de l’última dècada.

Abandonats en una instal·lació fronterera desbordada al costat occidental de l’Afganistan, molts afganesos expressen, davant dels periodistes del New York Times, la seva ràbia i el desconcert sobre com continuar vivint amb tan poques perspectives en un país on alguns mai no han viscut o del qual gairebé no tenen records. "He treballat a l’Iran durant 42 anys fins a l'extenuació, i per a què?", deia Mohammad Akhundzada, un treballador de la construcció, en un centre de processament de retornats a Islam Qala, un poble fronterer al nord-oest de l’Afganistan.

Les expulsions massives amenacen amb empènyer l’Afganistan encara més cap al col·lapse econòmic. La interrupció sobtada de les remeses de diners que les famílies rebien dels parents que treballaven a l’Iran s’afegeix a una crisi ja extrema d’atur, habitatge i atenció sanitària. Més de la meitat dels 41 milions d’habitants que s'estima que té l’Afganistan depenen de l’ajuda humanitària.

Recolzat en un bastó, el senyor Akhundzada espera amb la seva dona i els seus quatre fills –tots nascuts a l’Iran– un autobús cap a Kabul, la capital afganesa, ja atapeïda. Esperava que algun familiar els pogués acollir, tot i que no tinguin espai. "No tenim res –deia aquest afganès de 61 anys– i no tenim cap lloc on anar".

Expulsats per l’abús i la sospita

L’Iran acull la població refugiada més gran del món, i segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats, prop del 95% –uns 4 milions de persones– són afganesos. Però les autoritats iranianes diuen que la xifra real s’acosta als sis milions. A més, Teheran limita on poden viure i treballar els afganesos –només en 10 de les 31 províncies del país–, que habitualment només poden accedir a feines dures i poc qualificades. Ara el govern iranià addueix que ja no pot absorbir més refugiats afganesos, per la seva pròpia crisi econòmica i l’escassetat de recursos naturals, com l’aigua i el gas.

El març passat les autoritats van anunciar que deportarien tots els afganesos sense papers i van fixar el 6 de juliol com a data límit perquè marxessin voluntàriament. Però després del conflicte de dotze dies amb Israel del mes passat, la repressió es va intensificar. Les forces de seguretat han fet batudes i han establert controls en barris i establiments, i han detingut centenars d’afganesos abans de portar-los a centres de deportació massificats sota una calor sufocant. Sense proves, l'Iran afirma que hi ha afganesos que han estat reclutats per Israel i els Estats Units per cometre atacs terroristes.

Kadijah Rahimi, una pastora de 26 anys, explica que quan la van arrestar el mes passat, un agent li va dir: "Sabem que treballes per a Israel". Abolfazl Hajizadegan, sociòleg a Teheran, afirmava que el govern iranià utilitza els afganesos com a caps de turc per desviar l’atenció dels fracassos dels seus serveis d’intel·ligència. "Barrejar les deportacions d’afganesos amb el conflicte entre l’Iran i Israel mostra fins a quin punt el règim es resisteix a reconèixer les seves mancances de seguretat i intel·ligència", deia Hajizadegan.

Augment dels crims d’odi

Les acusacions d’espionatge han alimentat una onada d’agressions racistes contra afganesos a l’Iran en les últimes setmanes, segons entrevistes amb desenes de testimonis, informes d’ONG i vídeos compartits a les xarxes socials i als mitjans. Molts afganesos han estat apallissats o atacats amb ganivets; assetjats per propietaris i empresaris que, a més, retenen els seus salaris o dipòsits; i rebutjats en bancs, fleques, farmàcies, escoles i hospitals.

Ebrahim Qaderi anava en bicicleta a la feina, una fàbrica de cartró a Teheran, quan dos homes el van aturar. Van cridar-li "afganès brut" i li van exigir que els donés el mòbil. Quan s’hi va negar, el van colpejar a la cama i li van tallar la mà amb un ganivet. Ho relatava en un centre de reubicació a Herat. La seva mare, Gull Dasta Fazili, explicava que quatre hospitals van rebutjar atendre’l pel fet de ser afganès, i que per això van decidir marxar de l’Iran.

Molts afganesos a l’Iran sostenen que viuen amb por constant i que ja gairebé no surten de casa. Farah, una enginyera informàtica de 35 anys a Teheran, explicava per telèfon que uns joves del barri van atacar-la mentre tornava a casa amb el seu fill de 4 anys, a qui van donar puntades de peu. La setmana passada, Farah –que va demanar que no es publiqués el seu cognom per por de represàlies– va veure com apallissaven una dona afganesa al metro. "Vaig quedar paralitzada i tremolant, perquè sabia que si deia alguna cosa, també em colpejarien".

Fins i tot han estat deportats afganesos amb permís legal de residència després que els guàrdies els estripessin la documentació. Ali, un home de 36 anys que va néixer i créixer a l’Iran i que té la residència legal, explicava que recentment va ser aturat en un control amb un amic iranià. "Em van dir: «T'estriparé la targeta de residència. Què faràs? Aniràs a un camp de deportació». Jo tremolava de por. Els vaig suplicar: «Tota la meva vida he viscut a l’Iran, si us plau, no m'ho feu».

Superats per les necessitats

Jawad Mosavi i nou membres de la seva família van baixar de l’autobús procedent de l’Iran la setmana passada, sota la calor sufocant d’Islam Qala, mentre intentaven recollir les dotzenes de maletes, catifes i motxilles. "On hem d’anar?", cridava. El seu fill Ali Akbar, de tretze anys, encapçalava el grup que es dirigia a l’edifici on havien d’obtenir el certificat de retorn. A la motxilla hi portava les pertinences més preuades: una pilota de futbol desinflada, un altaveu i uns auriculars per escoltar els seus temes iranians preferits, en persa. "És l’única música que entenc", deia.

Com la família Mosavi, entre 20.000 i 25.000 persones estaven atrapades entre objectes personals cada dia de la setmana passada als magatzems gestionats per les autoritats afganeses i les agències de l’ONU. Les mares canviaven els bolquers als seus nadons sobre mantes brutes i enmig de fortes ràfegues de vent. Els pares feien cua durant hores per registrar les empremtes i rebre unes minses ajudes econòmiques d’emergència, amb temperatures que superaven els 35 graus.

L’Afganistan ja patia per les retallades dràstiques en ajuda exterior dels Estats Units abans que l’Iran comencés a expulsar afganesos en massa. I, de fet, gairebé un milió d’afganesos ja havien estat expulsats del Pakistan. Aquest any les organitzacions humanitàries només han pogut finançar una cinquena part de les necessitats del país, on més de 400 centres sanitaris han hagut de tancar els últims mesos.

Futur incert, sobretot per a les noies

Les autoritats afganeses s’han compromès a construir 35 urbanitzacions a tot el país per fer front a l’allau de repatriats, molts dels quals han estat deportats sense que se’ls permetés recollir les seves pertinences o treure diners del banc. En aquest sentit, el primer ministre de l’Afganistan, Muhammad Hassan Akhund, ha demanat a l’Iran moderació en les deportacions, "per evitar hostilitats entre dues nacions germanes". "L’Iran ha acollit molts afganesos i té dret a decidir qui pot quedar-se i qui no", afegia Miah Park, directora de l’agència de Migració de les Nacions Unides a l’Afganistan. "Però exigim que siguin tractats amb humanitat i dignitat".

A Islam Qala, molts afganesos deien que estaven tornant a un país que gairebé no reconeixien des que els talibans van prendre el poder i van imposar un règim estricte l’any 2021. Per a les dones, el càstig és doble. Zahir Mosavi, pare de família, deia que li feia pànic haver de suspendre l’educació de les seves quatre filles, perquè els talibans han prohibit l’escolarització de les nenes a partir de sisè de primària. “Vull que segueixin aprenent”, deia.