El nou Orient Mitjà que s'imagina (i està aconseguint) Netanyahu

BeirutAmb l’Iran debilitat després de dotze dies de guerra directa amb Israel i forçat a acceptar un alto el foc després d’una demolidora ofensiva aèria dels Estats Units contra les seves instal·lacions nuclears, l’equilibri de poder a l’Orient Mitjà ha canviat de manera dràstica. Des de l’inici de la guerra a Gaza, el 7 d’octubre del 2023, Benjamin Netanyahu havia projectat desarticular el sistema de milícies proiranianes, colpejar el nucli del règim iranià i consolidar un avantatge estratègic regional.

Sense necessitat d’una invasió terrestre, Israel ha travessat una línia que durant anys s’havia evitat: bombardejar directament territori iranià, amb atacs de precisió sobre instal·lacions militars i nuclears a Esfahan i Natanz. “Va ser una operació quirúrgica que va deixar clar que la doctrina de contenció ja no era suficient”, afirma George el Khoury, analista militar de la Universitat Americana Libanesa (LAU). El règim iranià, que durant dues dècades havia construït una xarxa de milícies per pressionar els seus enemics sense assumir el cost d’un conflicte obert, s’ha vist obligat a recalcular la seva estratègia. La seva xarxa d’aliats –Hezbollah, els houthis, les milícies xiïtes iraquianes– està avui silenciada, fragmentada o en retirada.

Pot semblar que és Donald Trump qui s'emporta victòria mediàtica, però, segons El Khoury, “va ser Israel qui va dissenyar i executar el cop més precís en atacar el cor del sistema militar iranià sense necessitat de trepitjar-ne el territori”. L’objectiu principal de Netanyahu de neutralitzar l'anomenat Eix de la Resistència –les milícies finançades per l'Iran– s’ha complert. Hezbollah, pilar tradicional de l’eix proiranià, ha quedat visiblement debilitat. Després de gairebé un any d’enfrontaments amb Israel, ha perdut comandaments clau, part de la seva infraestructura militar i, el més significatiu, ha optat per un silenci inèdit. “Està massa desgastat per obrir un altre front”, explica El Khoury. El sud del Líban ja no està militaritzat i el grup ha deixat clar, almenys per ara, que no preveu reprendre les hostilitats.

En l’àmbit social, la seva imatge també ha patit. Ja no és vist com a “garant de la resistència”, ni tan sols pels seus propis seguidors. El 23 de juny, el comitè de compensació de Hezbollah va suspendre tots els pagaments als damnificats, al·legant l’escalada del conflicte. “La seva força social s’ensorra, reflex d’una dependència creixent de fons externs que no arriben”, afegeix El Khoury.

A l’Iraq, les milícies xiïtes han optat per la prudència. Tot i la proximitat ideològica amb Teheran i l’historial d’atacs a interessos occidentals, han evitat implicar-se en l’enfrontament. “Gaudeixen de poder polític, accés a fons públics i una relativa estabilitat, i no volen arriscar-ho”, apunta un expert citat pel Washington Post. Avui, integrades a l’estructura estatal, prefereixen consolidar el que han guanyat sense disparar ni un sol projectil.

Els houthis al Iemen són els únics que han mantingut una certa activitat militar. Durant els dies previs a l’alto el foc van llançar míssils i drons cap a Israel, tot i que gairebé tots van ser interceptats. L’impacte va ser mínim i més simbòlic que estratègic. La seva capacitat ofensiva ja estava minvada pels bombardejos dels Estats Units i del Regne Unit sobre les seves posicions al mar Roig.

A Síria, la caiguda del règim de Bashar al-Assad també ha canviat el mapa. Damasc va ser durant anys un corredor clau per a la logística militar iraniana. Avui, amb noves autoritats islamistes i la presència encara activa de grups radicals sunnites, aquesta ruta està tallada. L’aïllament regional de l’Iran s’accentua.

Esgotament econòmic

Aquest replegament respon no només al cop militar, sinó també a l’esgotament econòmic. Teheran ha invertit milers de milions a sostenir els seus aliats. “L’Iran no renuncia a la seva estratègia regional, però sap que necessita temps per refer-se”, explica Nicole Grajewski, investigadora del Carnegie per a l’Orient Mitjà. El que hi ha ara, diu, “és una pausa tàctica, no un canvi ideològic”. Netanyahu, per la seva banda, ha aconseguit traduir la seva visió estratègica en fets. “No buscava només acabar amb Hamàs o contenir Hezbollah”, assenyala Grajewski. “Volia redissenyar l’arquitectura de seguretat de la regió i trencar la xarxa d'intermediaris que l’Iran havia construït durant dècades”.

L’Iran ha perdut bona part de la seva capacitat de pressió indirecta i la seva estratègia de dissuasió regional ha quedat exposada. Tot i que la xarxa de milícies proiranianes no ha estat completament desmantellada, la seva capacitat d’actuar ha quedat fortament reduïda. A curt termini, Teheran disposa de pocs instruments eficaços per respondre, més enllà de mantenir una presència simbòlica i esperar a recompondre la seva posició en un context més favorable.

Israel busca ara consolidar el que ha guanyat i evitar que el buit deixat pels seus enemics es transformi en una nova amenaça. I per a Trump, el repte és transformar la seva intervenció militar en un èxit diplomàtic real amb un acord nuclear amb l’Iran. El que és clar és que l’equilibri de poder a l’Orient Mitjà ha canviat de manera visible. L’Iran ha perdut capacitat d’intimidació i la seva estratègia de guerra indirecta ha quedat al descobert.