Rafah: una economia de mínims

BeirutA Gaza, la reobertura parcial del pas de Rafah, l'únic punt que connecta la Franja amb la resta de món fora d'Israel, no ha reactivat la vida quotidiana. Ha reorganitzat l’espera. Al sud, on la frontera s’ha convertit en una referència constant –tot i que gairebé continua deserta–, l’economia funciona sota mínims, amb llistes que canvien i decisions que s’ajornen dia rere dia. El que hi ha disponible és pràcticament el mateix des de fa setmanes, sense entrades regulars ni un calendari previsible. En aquest context, les decisions diàries ja no depenen tant del que realment arriba com dels rumors i dels avisos sobre el pas: permisos puntuals, tancaments d’última hora, anuncis que no es concreten.

La petita reobertura autoritzada per les autoritats d'Israel en la segona fase del pla de Trump, no ha suposat el retorn del comerç. No entren camions comercials ni matèries primeres de manera sostinguda. L’ajuda humanitària arriba de manera irregular i insuficient. Segons l’Oficina de Coordinació d’Afers Humanitaris de l’ONU (OCHA), la fragmentació de les cadenes de subministrament i les restriccions prolongades han empès la població cap a una economia de subsistència marcada pel racionament extrem i la imprevisibilitat.

Segons les imatges que ens arriben de dins la Franja –Israel continua vetant l'accés a la premsa internacional–, a moltes botigues ja no es venen paquets complets, sinó pastilles soltes, bosses petites de farina, quantitats mínimes de combustible. La UNRWA, l’agència de l’ONU per als refugiats palestins, ha advertit, en els seus últims informes, d’un augment generalitzat de la compra per unitats i de l’endeutament informal de les famílies per cobrir les necessitats bàsiques. L’efectiu circula poc i el crèdit es concedeix amb límits estrictes, en un sistema més basat en la necessitat compartida que en la confiança a llarg termini.

La vida quotidiana s’organitza en funció d’aquesta precarietat. Les famílies fan la compra no per rutina, sinó per por que el comerç tanqui sense avisar. Els horaris són imprevisibles, i l’electricitat intermitent i l’escassetat de combustible reforcen aquesta lògica d’adaptació permanent.

Pendents del telèfon

Als barris residencials del sud, la reobertura parcial tampoc no ha portat alleujament, sinó que ha introduït una mena d’espera activa. Moltes famílies estan tot el dia pendents del telèfon, a l’espera d’un missatge que confirmi una evacuació mèdica, una autorització excepcional o que els han inclòs en alguna llista. O que el trasllat promès s'ha cancel·lat. La vida se suspèn, i no es prenen decisions a mitjà termini, com reparar un habitatge malmès o reprendre l’escolarització.

Aquest ajornament constant té efectes econòmics visibles. Moltes famílies redueixen el consum no només per l’escassetat, sinó per conservar el poc que tenen davant un futur incert. L'organització Metges Sense Fronteres (MSF), que s'enfronta a un procés d'expulsió per part de les autoritats israelianes, adverteix que el fet que no hi hagi una entrada regular de subministraments obliga a racionar medicaments i material sanitari també fora del sistema hospitalari, cosa que afecta directament pacients crònics en la seva vida diària.

En paral·lel, i davant l’absència d’una economia funcional, han reaparegut els intercanvis informals: farina per oli, medicaments per combustible, serveis per menjar. No responen a una lògica solidària, sinó a una necessitat de supervivència. El Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) assenyala que les restriccions prolongades i la manca de mobilitat erosionen l’economia domèstica i alteren les relacions socials, cosa que fa que es recorri a aquest tipus de mecanismes d’emergència.

La reobertura parcial del pas ha afegit, a més, un element de comparació constant. Les poques persones que han aconseguit sortir es converteixen, involuntàriament, en referents per als que es queden. Als mercats, a les cues, als habitatges, la pregunta recurrent no és quan s’obrirà del tot, sinó per què per a uns sí i per a altres no. Fonts humanitàries alerten que aquesta selecció, percebuda com a arbitrària, està generant tensions addicionals en una societat ja exhausta.

Fins i tot l’ajuda humanitària produeix efectes contradictoris. La seva arribada irregular altera els preus i les expectatives. Quan s’anuncia una distribució, alguns productes desapareixen del mercat privat. Quan s’endarrereix, els preus pugen. Segons l'OCHA i la UNRWA, el funcionament actual del pas continua actuant més com un factor d’inestabilitat estructural que com una via d’alleujament sostenible.

Quan cau la tarda, el ritme s’alenteix i els espais es buiden abans d’hora. No perquè s’hagi venut tot, sinó perquè ningú s'hi vol quedar més temps del necessari. La incertesa marca els horaris i limita els moviments.

En aquest context, l’economia ja no es pensa en termes de recuperació, sinó de resistència. Es mesura en fins quan es pot estirar un quilo d’arròs, o quants dies més es pot ajornar una decisió. En com sobreviure quan fins i tot l’esperança s’administra amb comptagotes.