França, a la recerca d’un líder

ParísEn la seva última entrevista televisada, el president François Hollande va sotmetre’s a les preguntes de la Joëlle, la Karine, el Hasen i la Catherine. Quatre francesos que van posar-lo contra les cordes amb més força que qualsevol periodista. Eren quatre ciutadans afectats per la crisi, amb rendes i problemes molt diferents: la directora general d’una empresa farta d’impostos i burocràcia, una aturada amb una ajuda que no arriba als 500 euros mensuals, un noi dels barris del nord de Marsella i una treballadora d’una guarderia d’Alsàcia en combat per salvar els serveis públics.

I davant seu, i davant també dels francesos que miraven l’emissió des de casa, un cap d’estat comprensiu però amb les mans buides. Un president que no va poder reivindicar cap bon resultat i que fa temps que s’aferra a prometre que la política engegada acabarà donant resultats i demana, en definitiva, paciència a un país que ja no en té. Fa 30 mesos que Hollande va arribar a l’Elisi, en queden 30 més per a les pròximes presidencials i tant França com el seu cap d’estat viuen una triple crisi: el país, de creixement, deute i confiança; Hollande, d’imatge, credibilitat i resultats.

Poc espai per a l’optimisme

A l’equador del seu quinquenni, cap indicador econòmic permet al president ser optimista de cara a l’any vinent, amb un atur en augment que allunya la possibilitat de complir la promesa de capgirar-lo, un creixement pràcticament aturat i un deute rampant. “No hi ha res en la postura presidencial que denoti alguna acceleració, cap llebre per treure del barret, només petites mesures: quatre contractes subvencionats per aquí, uns quants llocs de treball per al futur, el pacte de responsabilitat amb l’empresa i res més mentre esperem que el creixement torni”, analitza l’editorialista de Le Monde Françoise Fressoz. Segons ella, el president juga a fer “d’equilibrista que no vol anar més enllà per por de perdre el poc que li queda”. Sense llebre al barret, el cap d’estat no renuncia a fer volar coloms i dóna copets a l’espatlla a una França que, segons ell, podria aspirar a acollir els Jocs Olímpics el 2024 o l’Exposició Universal el 2025.

Amb una impopularitat rècord, Hollande és molt lluny de la barreja de sobirania i autoritat que els francesos esperen del seu president. El país busca un líder, i la lluita per ser l’escollit per redreçar el país ja ha començat a esquerra i dreta del ventall polític de l’Hexàgon.

El politòleg Thomas Guénolé és clar sobre el panorama intern al Partit Socialista (PS): “Hollande és impopular, però no té rival”, diu. Fins ara qui millor responia a la barreja d’autoritat i sobirania tan buscada pels ciutadans era el primer ministre, Manuel Valls, que com a titular d’Interior era el més ben valorat del país. Però ara, vuit mesos després d’arribar a Matignon en substitució de Jean-Marc Ayrault, paga un preu alt per fer tàndem amb Hollande i veu reduït a gairebé la meitat el seu suport inicial, encara que està per sobre del que tenia el seu antecessor.

Malgrat els sondejos, molts situen Valls en la cursa per l’Elisi, però Guénolé alerta que, “si no vol arriscar-se al suïcidi polític, no podrà desafiar Hollande sent el seu primer ministre”. “Encara que s’hi atrevís, la seva línia social liberal és minoritària entre l’electoral del PS”, afegeix el politòleg. Tothom constata que la joint venture entre els dos homes no és tan “fluida” com deia el president en els primers mesos.

Valls s’ha situat a la dreta del partit fent fora del govern el ministre d’Economia antiglobalització Arnaud Montebourg i situant en el seu lloc l’antic membre de la banca Rothschild Emmanuel Macron, així com plantejant-se treure la paraula socialista del nom del partit i proposant transformar-lo en una “casa comuna” oberta a formacions de centre. S’ha posat en contra una quarantena de diputats de les seves files, “no tants per fer-lo caure però suficients per fragilitzar la imatge governamental ara que necessita ser més clara que mai davant una societat minada per les incerteses”, diu Guénolé.

Mentre que a l’esquerra la lluita per liderar el país encara s’amaga entre línies i passadissos, a la conservadora UMP la batalla és evident. Dissabte vinent el partit de Nicolas Sarkozy ha d’escollir el nou president de la formació en unes eleccions obertes als seus votants i seria una sorpresa que l’expresident no fos l’elegit. Amb el lideratge del partit gairebé garantit, el fill pròdig i imputat per corrupció de la dreta francesa està fent una campanya que apunta indissimuladament a l’Elisi. Però si bé els seus dos rivals per liderar la UMP (Bruno Le Maire i Hervé Mariton) no li donen gaire guerra, la presidència de la República té un pretendent que pot complicar-li les coses: Alain Juppé.

Contra el Front Nacional

“Per primer cop en deu anys, hi ha una alternativa a la dreta”, diu Bernard Sananès, director de l’institut de sondejos CSA. En pocs mesos s’ha convertit en la personalitat política més popular del país i en el preferit entre els francesos per portar la dreta a l’Elisi i ha sigut nomenat home polític de l’any pels lectors de la revista GQ, un reconeixement molt menys científic que un estudi d’opinió però que demostra com s’alimenta el mite al voltant de l’actual alcalde de Bordeus i ex primer ministre, de 69 anys. I, tornant a les enquestes, una raó de pes per a molts francesos: Juppé és qui s’emportaria una victòria més clara davant la presidenta del Front Nacional, Marine Le Pen, si la líder de l’extrema dreta arribés a una segona volta el 2017. Una possibilitat que pocs s’atreveixen a descartar.

Sarkozy, el miratge del líder renovat que ha après dels errors

Quan va confirmar que tornava, Sarkozy va vendre’s com un home que ha après la lliçó, un líder que prometia reformar un partit dividit, canviar-li el nom i fugir de la línia dura que va fer-li perdre l’Elisi el 2012. Però en els seus mítings evidencia que la seva línia depèn massa dels lobis conservadors. La setmana passada a París defensava “reescriure” la llei que permet el matrimoni i l’adopció entre parelles homosexuals quan el públic que l’escoltava va començar a cridar “Revocació!” Feia un míting davant militants de La Manif Pour Tous, un moviment ultraconservador que guanya pes. Sarkozy va canviar de línia en segons: “Si preferiu que digui que la revocarem per fer-ne una altra, endavant”. Així ha dividit el seu pinyol a la UMP, ha deixat clar qui marca l’agenda i ha esfumat el miratge de l’home renovat.