Llengua

El català, la mescla perfecta de les grans llengües romàniques?

Un catedràtic de llengües romàniques respon el tuit viral sobre la proximitat del català amb altres llengües veïnes

BarcelonaUn poliglot de Transilvània va penjar fa uns dies a les xarxes una imatge sobre el que ell anomenava "la llengua més gran de tots els temps d'entre les llengües romàniques", en referència al català. Ho deia perquè comparteix paraules amb cinc altres grans llengües d'estat, com el romanès, el francès, l'italià, el castellà i el portuguès. El missatge es va convertir en viral ràpidament i no cal dir que l'exageració va escalfar el cor dels catalans, sempre faltats d'autoestima. Però, potser justament per això, també va aixecar dubtes raonables sobre la seva veracitat. Realment el català és la mescla perfecta de les grans llengües romàniques?

Cargando
No hay anuncios

Si ho preguntem al catedràtic de filologia romànica de la Universitat de Barcelona, José Enrique Gargallo, la resposta és: "No". De fet, assegura que aquestes frases vàlides en dos idiomes són "coincidències gracioses, però fortuïtes", perquè és improbable que un català pugui entendre un romanès si no són paraules soltes com cap, nas, lluna, pluja o els números de l'1 al 10. I, en canvi, Gargallo lamenta que no aparegui en aquesta llista la llengua que el lingüista Joan Coromines considerava "bessona del català", que és l'occità. Esclar que tampoc no hi apareix l'altra llengua més pròxima geogràficament, l'aragonès, que té el mateix origen secular que el català, però que avui encara té més mala salut. Gargallo lamenta que sempre ens oblidem dels aragonesos perquè ens solem mirar el melic (en aragonès, melico).

"La llengua més cèntrica de l'espai romànic és l'occità, no pas el català. Tant geogràficament com fisonòmicament. Si ens situem en aquesta zona que ocupa part del sud de l'estat francès, la Vall d'Aran i les valls del Piemont, mirem cap a on mirem, s'obre tota una continuïtat lingüística: cap al nord hi ha les llengües d'oïl, que de mica en mica van conduint cap al francès; cap al sud, l'occità confina amb el català (rossellonès) i l'aragonès, i s'imbrica relativament amb el basc; i cap als Alps, es troba amb el conglomerat de llengües francoprovençals i amb les varietats del nord-oest d'Itàlia, com el lígur o el piemontès", explica Gargallo. L'occità té contacte amb totes aquestes llengües, si bé no és una realitat sempre viva i present al territori.

Cargando
No hay anuncios

El català només té contacte directe amb tres llengües, però, en canvi, sí que és una realitat lingüística incontestable, la més gran d'entre l'estol de dialectes històrics del llatí que no té estat. "El cas del català és únic i extraordinàriament excepcional al món, és fascinant. La capacitat de resiliència del català, des de mil anys enrere i fins avui en dia, només mereix lloa i admiració. Que hagi sobreviscut el català, tot i les dificultats que ha tingut, i sent només la llengua d'un estat de la dimensió d'Andorra, és absolutament insòlit", sentencia Gargallo, que és valencià de la zona d'influència castellanoaragonesa, i catalanoparlant des dels vint anys.

Ara bé, si busquem la llengua romànica més gran i més pròxima a la matriu llatina, aquesta és l'italià (popolo ve de populum o piacere ve de placere). Això la fa prou assequible per als catalanoparlants: "Qui no entén piove (plou)? O piangere (plorar)?", planteja Gargallo. I, en canvi, sovint quan els catalans parlen amb italians, o viceversa, es passen a l'anglès. S'està perdent el sentiment d'espai lingüístic compartit. "Això és tristíssim. És un claudicar davant de l'anglofília", diu el professor, que assegura que tant el català com el castellà són realitats prou properes a l'italià per ser intercomprensibles. En canvi, el francès és una altra història, com es pot veure amb l'eau i l'août (aigua i agost). De fet, el romanista Amado Alonso ni tan sols inclou el francès a la "Romània contínua", que són els territoris que tenen continuïtat romànica, així com tampoc el romanès.

Cargando
No hay anuncios

Llengües en perill d'extinció?

Sota les fronteres administratives dels estats hi ha una varietat de llengües romàniques extraordinàries, fins al punt que els lingüistes ni tan sols s'han posat d'acord amb quines i quantes llengües romàniques existeixen. El gallec i el portuguès s'han de mantenir com a llengües diferenciades? L'asturià i el mirandès també ho són? El gascó ha d'anar a part de l'occità o n'és una varietat? A la bota italiana hi ha una quarantena de varietats romàniques, fins i tot en contra de molts italians, que en dirien dialetti: el llombard, el piemontès, el napolità, el calabrès, el sard i un llarg etcètera. Si a Itàlia perviuen totes aquestes llengües, però en condició de diglòssia, el que ha passat a França, a excepció del cors, és que tota la varietat lingüística ha quedat anorreada pel francès.

Cargando
No hay anuncios

Moltes d'aquestes llengües romàniques són fràgils, perquè tenen poca vitalitat, però no vol dir que estiguin en perill d'extinció. "A mitjan segle XX es va vaticinar l'extinció de llengües romàniques peninsulars que avui sobreviuen, com l'aragonès. Hi ha llengües petites que estan perdent parlants autòctons (que van rebre la llengua dels pares), però són compensats pels neoparlants. La situació de l'occità també és molt precària, però no s'extingeix", celebra Gargallo.