Els avenços en la programació de la intel·ligència artificial, el canvi d’escenaris prerenderitzats i càmeres fixes pel focus a l’espatlla del protagonista i la substitució d’un repertori limitat de zombis per una enciclopèdia de monstres va suposar per a Resident evil l’evolució del gènere survival horror a l’action survival. Ritme accelerat, més tiroteigs que trencaclosques i més neguit que angoixa.
Les vendes van augmentar, però un corrent d’opinió crític entre els aficionats exigia un retorn a les arrels. La resposta de Capcom a aquest clam ha arribat acompanyada d’un nou canvi de perspectiva: la vista en primera persona fa que l'experiència de joc sigui més immersiva, cosa que el mode de realitat virtual (per fi un títol que en treu bon partit!) intensifica extraordinàriament.
Enlloc com a casa
Si en l’última iteració numèrica de la sèrie principal de la franquícia l’escala de l’aventura era internacional, hi havia set personatges principals i quatre històries que s’entrellaçaven, en aquest episodi les proporcions són més aviat domèstiques. Un individu aliè al relat que coneixem rep un missatge de la seva muller, en parador desconegut de fa anys. Les pistes el duen a una mansió isolada enmig d'una plantació al sud dels Estats Units, on han tingut lloc desaparicions inexplicables.
Tot recorda els orígens: cal completar puzles, explorar l’entorn a la recerca de recursos i claus, trobem pocs antagonistes, però resistents, i ens n’hem de sortir amb una navalla, arsenal d’armes de foc limitat i munició escassa. Tot i algun enfrontament poc inspirat i un argument que enllaça de forma remota amb la resta de capítols, els gràfics fotorealistes, la banda sonora i els efectes de so redunden en una tensió constant. Una delícia per als amants de l’horror –i una experiència gens apta per a cardíacs.