Això no és un anunci

Fa un mes i mig, en l’estrena del Sense ficció titulat Et faran un home, el crític de cinema Àlex Gorina va lamentar un tall publicitari barroer que va tallar el seu testimoni quan parlava d’abusos sexuals al servei militar. No era la primera vegada que la pausa publicitària cisellava una emissió de manera maldestra, trencant la narrativa i el clima emocional que estava construint el programa. Tot i les disculpes d’aquella ocasió, la patinada no ha servit per millorar aquest aspecte. La inèrcia es perpetua. 

Dijous, van emetre l'Això no és una cançó dedicat a l’èxit dels Beatles Let it be. Com és habitual en el programa, es va anar creant un crescendo narratiu que culminava amb una actuació final dels participants en el programa. La interpretació musical ve a ser una mena de celebració, una condensació de tot el que ens ha anat explicant Ramon Gener al llarg de l’emissió, però també la culminació emocional de les històries personals dels protagonistes. Doncs després de les primeres notes introductòries de l’actuació, TV3 va tornar a tallar l’emissió per oferir els anuncis. Va tallar la cançó. S’entén perfectament que la publicitat és una font de finançament i que no se’n pot prescindir. I també acceptem que, en algun moment, el programa s’haurà d’aturar per aquestes servituds comercials. Però el que de veritat costa d’entendre és que es faci d’aquesta manera tan matussera. Primer, en un moment que trenca el clima que el programa estat treballant-se, escapçant la cua final com si fos una qüestió accessòria o sobrera. Segon, perquè és una falta de respecte als participants. Persones amb sensibilitat musical a qui fragmenten l'actuació en les primeres notes, quan la peça ja ha arrencat. I, finalment, perquè aquesta manera de fer tan brusca i maldestre és impròpia de les formes d’una televisió pública. Però és que dijous, en el súmmum de la potineria, aquest últim tall publicitari va tenir una durada de nou minuts i vint segons. TV3 ens va oferir una botifarra de vint-i-sis anuncis seguits, més dues autopromocions al principi i dues autopromocions al final. És una manera de menysprear el tram final del programa, com si ja no tingués valor, com si fos prescindible. I també és una mostra de desdeny a l’espectador. Transmet deixadesa i manca de sensibilitat envers els equips de treball i l’audiència. És com si el programa els importés un rave perquè el que importa de veritat són els anunciants. 

Les formes amb què la televisió tracta el seu producte són importants. I potser, vistos aquests nyaps, les productores haurien de tenir en compte la malaptesa de la cadena a l’hora d’emetre les seves produccions i acotar els protocols. TV3 no pot estar oferint els seus programes com si fossin simples estímuls visuals que es manipulen segons la tirania d’un cronòmetre. Però, sobretot, el que no pot fer TV3 és mostrar aquesta manca de respecte per ella mateixa.