L’Està passant ha arrencat la seva novena temporada. El programa fa temps que s’esllangueix. L’espai que analitzava l’actualitat amb mordacitat i mala llet, que tenia ganes de dir coses, ha involucionat en el xou de la gracieta i l’estirabot. Tot i aquest defalliment, s’ha de dir que aquesta temporada el programa ha fet el millor fitxatge de la cadena. És el millor humorista que s’ha assegut fins ara en aquella taula. Per fi veiem els presentadors riure de manera sincera quan ell intervé, en comptes de fer servir la tan entrenada rialla del corporativisme.
És en Marc Buxaderas, actor, monologuista, activista per la inclusió, còmic i estudiant de periodisme. Ell és el nou mediador del programa i ha de gestionar les queixes dels espectadors. Mentre la televisió pública saturava l’audiència parlant de les grandeses dels seus nous Telenotícies, en Buxaderas va ser qui li va fer la millor pregunta a Toni Cruanyes sobre els canvis en el decorat: “Està adaptat el plató?” Ras i curt. Ho preguntava perquè ell va en cadira de rodes i sap que el món no està fet a mida de les persones que pateixen alguna diversitat funcional. Cruanyes, dubitatiu, va assegurar que ho estava, amb l’excepció de la zona de la tarima on ell es col·loca per presentar. L’al·legoria perfecta per confirmar les barreres físiques i simbòliques. De fet, ni el plató de l’Està passant està adaptat. La tele és una eina magnífica per a la inclusió, no des del sermó sinó des de la simple evidència.
Buxaderas et fa riure encara que no vulguis. És políticament incorrecte, però no des de la provocació gratuïta de còmics fatxendes, sinó des de la sorna de qui s’ha vist obligat a veure el món d’una altra manera. El rol que li han assignat ja implica una bona dosi de sarcasme. Se li adjudica el paper de mediador per canalitzar les queixes de la gent, apel·lant a la sensibilitat i l’empatia que se li suposa a algú amb paràlisi cerebral tetraplègica. Però, en canvi, Buxaderas es converteix en un piròman de la protesta, capaç d’enfotre's de qui s’ha ofès, del programa que l’ha contractat, de la cadena de televisió on treballa i d’ell mateix. “Moltes queixes?”, li preguntava aquest dimecres en Jair Domínguez. “Tenint en compte les hòsties que estan rebent els altres programes, vosaltres podeu estar contents”, responia amb indulgència Buxaderas. El guió fa diana en la manera de relacionar els temes amb la seva realitat. Quan es feia ressò de les queixes per les burles sobre l’Odissea d’Homer, el còmic ho justificava identificant-se amb l’argument de l’obra: “Jo que vinc d’Aguilar de Segarra, per a mi és una odissea arribar fins a Sant Joan Despí!” Buxaderas, que deu acabar la secció esgotat per la intensitat que diposita en la seva missió, és sarcàstic, espontani, simpàtic i audaç. És eficaç perquè té l’enginy de qui sap on vol apuntar i la determinació de qui té coses importants a dir. Més enllà de fer humor, Buxaderas ens confronta amb molta naturalitat amb la seva discapacitat. I el que diu, a part de fer-nos riure, ens fa pensar.
