Cuineu sense fer el pallasset, sisplau

Fa anys que vivim resignats a la lentitud de les receptes del Cuines de la sobretaula. La banda sonora de les migdiades del país és la del so del ganivet del 3Cat esmicolant la ceba o qualsevol altra verdura que no poden tenir preparada. A sobre, per partida doble. Primer la recepta més elaborada, normalment amb mantega abundant per donar feina a la sanitat pública del país, i la segona, en un pim, pam, més senzilla i, de tant en tant, de resultat dubtós.

Ara, la tendència del Cuines per arrencar les receptes fàcils de l’Arnau París consisteix a fer-nos una comedieta inicial. Per exemple, comença el programa i el trobem fingint que fa equilibris sobre una cadira del decorat: “Ui... Segurament us deveu preguntar què carai faig damunt d’aquesta cadira. Doncs és molt fàcil. Avui faig una recepta d’alta cuina. Però no patiu els de casa, que no us haureu d’enfilar enlloc”. Ui, sí. Quin ensurt, noi. Estàvem amoïnats. Un altre dia el programa comença amb la música de l’escena de la dutxa de la pel·lícula Psicosi. Un ganivet talla un enciam per la meitat: “Avui tallarem cors, però que no es preocupi ningú, eh! No hi haurà mal d’amors. Tallarem cors d’enciam perquè farem cabdells farcits de tonyina”. Ai, encara sort. Preocupadíssims, estàvem els espectadors. Un altre dia, Arnau París apareix embotit en un salvavides taronja i tocant el xiulet: “El salvavides pot ser molt útil a la mar. I avui faré un salvavides que pot ser molt útil a la cuina i que ens pot salvar més d’un sopar. És la cassoleta, que és boniqueta, barateta i que ens servirà per fer uns ous al plat en formatge”. Un altre dia toca la versió shakesperiana, amb el xef fent de Hamlet i, amb posat circumspecte, mostrant el seitó que té en una mà i la sardina que té a l’altra: “Sardina... o seitó! Aquesta és la qüestió. No sé per què, quan faig aquesta recepta em poso molt transcendental”. El súmmum va ser el dia que va començar el programa disfressat de Son Goku, amb l’excusa que s’acostava el Carnestoltes: “Faré servir els meus superpoders per preparar uns ous amb favetes i botifarra d’ou”.

És habitual que l’actitud distesa o amb certa informalitat acabi caient en la comedieta amateur. Pot tenir a veure amb l’esperit creatiu d’un guionista, que pensa més en la seva necessitat de tenir una idea diferent per començar a escriure que no en el resultat de l’execució televisiva del que planteja. A vegades pot estar relacionat amb la dificultat del protagonista de desenvolupar altres recursos comunicatius. És més fàcil crear una mena d’alter ego que fa una representació que assumir un rol més autèntic, que es creu el que està fent. Ho hem vist moltes altres vegades en diferents formats. En qualsevol cas, sisplau, s’agrairia que no infantilitzessin l’audiència. Que vagin per feina, amb el màxim de normalitat possible. O passen les receptes en un pim-pam al SX3 per als nens, o que busquin una manera alternativa de relacionar-se amb l’espectador una mica més adulta i madura. Els pallassets de la tele ja els vam patir quan érem petits.