'Delta Aquaterra' tapa les flames

Dilluns al vespre, en prime time, TV3 emetia el primer capítol de la sèrie Delta Aquaterra. Una de les protagonistes, capitana d’un vaixell de creuers per la desembocadura de l’Ebre, li diu a una periodista de mala manera: “Només baixeu quan oloreu la nostra merda!” I la periodista emmudeix, conscient que l’atzagaiada no està exempta de raó. La ficció es desenvolupa al Baix Ebre i, com una fatalitat del destí, l’estrena coincidia amb els incendis a l’interior de la mateixa comarca. La casualitat implicava una certa ironia. Les Terres de l’Ebre sempre han lamentat sentir-se oblidades per part de les institucions i els mitjans i fa anys que critiquen un biaix informatiu que té més present el nord que el sud del país. El dia que TV3 portava al prime time un thriller que es desenvolupa en aquesta zona d’aiguamolls i marines, la realitat exigia un altre tipus de presència televisiva sobre el terreny. Una paradoxa mediàtica que, en moments crítics com un incendi de gran abast que obliga a confinar la població, provoca crispació i malestar. 

Delta Aquaterra és una sèrie que s’ajusta sense artificis a les claus més tradicionals del thriller policíac. Fins i tot el mateix guió fa referència a la desaparició de la Bianca, una ecologista, com un cas típic de les sèries de crims. Sembla inspirar-se en el to i l’estètica de la pel·lícula La isla mínima d’Alberto Rodríguez. La primera imatge a vista de dron sobre la desembocadura del Delta és un recurs que ja s’ha convertit en un clàssic d’aquest tipus de gènere. Ofereix una mirada que ens situa per damunt dels fets i l’espectador esdevé un testimoni fred i silenciós. El terreny esdevé una mena de taulell on es mouran les peces protagonistes i on s’hauran de descobrir els secrets que amaga. El territori, per tant, és un personatge més de la història. Les característiques geogràfiques de la zona determinen també la personalitat dels protagonistes. L’àrea de Deltebre es converteix en una petita comunitat hermètica on tothom es coneix però ningú no vol parlar. La periodista esdevé la intrusa que malda per saber en un entorn que li és hostil. La sèrie té en compte les singularitats dialectals, el tarannà de la zona i les activitats econòmiques que li són pròpies. I tot plegat enriqueix la història, perquè l’omple de matisos i detalls que aporten autenticitat. Les interpretacions són convincents i tant visualment com a través d’una tensa banda sonora s’aconsegueix un clima de misteri una mica tòpic però digne i eficaç.

El Baix Ebre va esdevenir un escenari visual i simbòlic el dia que necessitava més realitat informativa que mai. Dilluns a la nit, la pantalla mostrava el territori, però a la vegada tapava el seu paisatge de veritat amb els incendis. El dia que les Terres de l’Ebre rebien atenció televisiva, la seva actualitat quedava fora de pla. Una ironia que TV3 haurà d’esmenar, perquè el sud del país no pot percebre que els seus incendis són de segona. “Lo Delta ho sap”, diu un mariner a la filla d’un dels sospitosos de la desaparició de la noia, apel·lant a aquesta idea de comunitat. Les Terres de l’Ebre també.