La farsa de Maquiavel

La jugada de Maquiavel, el concurs d’estratègia que TV3 va estrenar dilluns, és un d’aquells casos en què és molt millor l’anunci promocional que el mateix programa. El títol ajudava a crear expectatives. El resultat final, però, és desconcertant. Des d’El joc del segle del senyor Davies que no trobàvem una dinàmica tan enrevessada. Ni assimiles les instruccions ni entens les decisions. La mecànica expulsa l’espectador. Més enllà d’activar un codi QR al final de l’emissió, l’audiència es manté indiferent davant l’activitat frenètica dels protagonistes. La trama whodunnit (qui ho ha fet) resulta fallida perquè t’és igual. El plantejament és un joc col·laboratiu que combina proves físiques i de lògica. Una mena d’escape room de grans dimensionsen què els concursants lluiten per un objectiu comú sabent que alguns d’ells han estat designats com a sabotejadors secrets de la missió. La setmana passada Antena 3 ja va estrenar, amb una mica més de vigor, Traitors, amb esperit de Cluedo i flaire de calamar coreà. 

Al final de cada episodi eliminen un participant amb el suspens trampós de no revelar-ne el nom. La veu del joc fulmina el candidat “que menys l’ha encertat”, una valoració imprecisa. Tot això que sembla tan trepidant, vist a la televisió t’importa molt poc. Perds el fil i l’interès. La intensitat narrativa recau més en l’efectisme visual que en l’emoció dels reptes. Les pantalles partides, les càmeres de vigilància i el compte enrere traspuen ínfules de pel·lícula d’acció. S’hi ha de sumar el misteriós líder que exerceix una vigilància absoluta del que passa. Un emmascarat amb caputxa que és una barreja d’El Professor de La Casa de Papel i el Front Man d’El joc del calamar. Un combinat una mica forçat que serveix com a metàfora panòptica del poder. Des d’una sala de control, l’individu misteriós observa múltiples pantalles on els concursants semblen ratolins atrapats en un experiment malèfic. Aquest suposat Maquiavel es comunica amb els participants a través d’un sistema de megafonia, en un acurat treball de so que s’acaba fent pesat. La seva veu resulta molt poc sinistra en aquest context pretesament inquietant. Els concursos que parteixen d’un càsting de selecció de rols resulten una mica impostats. Sobretot si entre els participants hi descobreixes una de les peixateres de l’anunci d’hipoteques del Banc de Sabadell, la que té les cocotxes de lluç a seixanta euros el quilo. La credibilitat del format grinyola en els detalls i la teatralitat sobreactuada. Acabes tenint la sensació que l’acció no és espontània. El concurs, dels mateixos creadors de La travessa, està molt induït i guionat, amb declaracions dels concursants que semblen interpretades. A mesura que avança, el programa sembla, per acumulació, una farsa, una posada en escena, una recreació supereditada per fingir que competeixen. Potser per això inclouen, en els crèdits que tanquen el programa, la intervenció d’un psicòleg. Ja ho deia Maquiavel: “El fi justifica els mitjans”.