Què fem amb el 'Sense ficció'?

El Nits sense ficció s’ha convertit en un cul-de-sac de documentals que ha perdut el segell, el rumb i la mirada crítica. Ara acull tota mena de produccions que l’única condició que han de complir és que siguin low cost. I això reverteix en documentals precaris tot i la bona voluntat, o que són antics, amateurs o de poca qualitat. També s’ha convertit en un contenidor de programes d’anàlisi quan els hi convé i, de passada, en un comodí televisiu: les promocions anuncien documentals que després canviaran segons com bufa el vent. La pèrdua del títol Sense ficció, en aquesta disfressa dels canvis de nom per caprici, ha implicat la pèrdua de la personalitat, el prestigi i la coherència que una vegada va tenir el format. 

No obstant això, hi ha vegades que aconseguim trobar històries profundament colpidores. Documentals que, tot i la seva sensibilitat i delicadesa, són maltractats per la cadena amb les autopromocions i els anuncis. És el cas d’aquest dimarts, amb l’emissió de Que se sàpiga (Indarkeriaren Oi(k)artzunak). El relat ens arriba únicament de la veu de la seva protagonista, Tamara Muruetagoiena Hormaza. Era la filla del metge d’Oiartzun i la violència del conflicte basc va convertir la seva família en víctima de tots dos bàndols: de les amenaces d’ETA i de les tortures policials. En la primera imatge del documental veiem el moment de la claqueta, on el noi li fa una carícia al braç per reconfortar-la abans que comenci a parlar. Una pista de la duresa i el dolor profund que vindrà a continuació. Que se sàpiga és la representació visual de la soledat. Tamara Muruetagoiena asseguda en un banc de pedra, contra una paret. Explica tota la seva història mirant a càmera. El seu discurs només es complementa per imatges d’animació que recreen algunes escenes. No hi ha imatges de recurs, ni fotografies, ni documents, tampoc fragments televisius que recullin esdeveniments dels quals parla. No hi ha altres veus que reforcin el seu testimoni per donar repercussió al seu cas tràgic. No hi ha res. Només una dona confrontada a la càmera explicant tots els fets, a vegades compungida, a vegades plorant: “Aquella nit la nostra vida va canviar per sempre” diu. I quan hi ha històries que comencen així saps que tot el que vindrà després serà molt potent.

El més lamentable va arribar quan, en el clímax més tràgic del seu relat, quan està plorant explicant com pren consciència de la injustícia que va patir el seu pare, que va morir víctima de les tortures a comissaria, l’emissió es talla abruptament i apareix, sense cap transició, Samantha Hudson ballant mig nua en una autopromoció de l’APM. Més enllà de la cosificació del reclam publicitari, no es pot ser més irrespectuós amb el producte televisiu i la sensibilitat, amb la protagonista i amb l’espectador. I com que no és la primera vegada que passa, només fa que confirmar la deixadesa professional que hi ha amb l’antena i el directe. Hi ha càrrecs que no fan la seva feina i, fins i tot, que no miren la televisió en què treballen.