Instants televisius que et deixen atònit

Dilluns, al Tot es mou, l’Helena Garcia Melero va parlar d’una mesura del govern de Turquia contra l’obesitat que havia generat polèmica. Per conscienciar la població dels efectes adversos del sobrepès, aturen les persones grasses pel carrer, les fan pesar en una bàscula i les conviden a posar solució al seu problema. El motiu de la controvèrsia és evident. Els temes de salut no s’han d’abordar al mig del carrer ni ningú ha de tenir el dret de qüestionar-te el cos en moments i espais que tu no has previst. El mateix programa tenia clar que era una iniciativa dubtosa, però, així i tot, van fer una connexió amb un carrer de Barcelona per veure si la gent estava disposada a pesar-se en una bàscula allà al mig i davant de les càmeres. En un primer moment van intentar fer-ho en directe, i tots els vianants excepte un noi jove van esquivar els esforços de la periodista per aturar-los. Ningú en volia saber res, no ja de pujar a la bàscula sinó de posar-se davant d’un micròfon. Com que l’operació va resultar fallida, van oferir-nos algunes entrevistes que havien pogut gravar amb anterioritat. I el que vam veure va ser un despropòsit. D’entrada, cal assenyalar que, ves per on, totes les persones que van aconseguir fer participar eren grans, de més de setanta anys. No és casualitat. Són persones, que, en general, són més fàcils d’interceptar: van més a poc a poc, tenen més dificultat per oposar resistència i escapolir-se del micròfon. Per aquest mateix motiu sol ser un col·lectiu més vulnerable als robatoris i els enganys. Tampoc gosen contradir l’autoritat de la càmera o d’un periodista. 

L'atracament mediàtic al qual van ser sotmesos sabia greu. Alguns van declinar l’opció de pujar a la bàscula i d’altres van cedir a l’experiment. El més esperpèntic va arribar quan la redactora es va sorprendre en constatar el poc pes de la primera candidata, i astorada per la seva lleugeresa va optar per agafar-la a coll com si fos una criatura petita. Una altra senyora que no es va voler pesar va rebre com a resposta:“Doncs si no es vol pesar a la bàscula, la pesaré jo!” i també la va envoltar amb els braços i la va aixecar de terra com si fos un sac de patates. Va fer el mateix amb una altra dona, agafant-la per les cames i aixecant-la a pes. També es va dedicar a apamar les panxes dels senyors i a fer bromes amb el contorn de la cintura, i després fer allò de la condescendència teatral del cabaret del “Vostès estan estupendos!”. Un instant televisiu que et deixava atònit. A part que aquest tipus de reporterisme tan invasiu està caducadíssim, era una falta de respecte. Aquesta simpatia impertinent per tractar les persones com criatures o titelles, pujar-les a coll, mesurar-los la panxa i marejar-les davant de les càmeres és impròpia d’una televisió pública. Com a programa no pots qüestionar la mesura de Turquia i després fer aquest despropòsit. Al Tot es mou més que agafar una bàscula necessiten calcular els seus índexs de frivolitat, perquè sobrepassen els límits saludables.