El nou 'Col·lapse', un programa fet a trossos

Dissabte a la nit, el Col·lapse començava la nova etapa amb Jordi González al capdavant. Ricard Ustrell va aparèixer per passar-li el relleu, i va entregar-li una maleta amb un botó que servia per engegar la maquinària del programa. González va començar parlant d’ell mateix i el seu retorn a la televisió pública: “9.125 nits després, en la meva llengua i a TV3, us dic bona nit!”. Col·lapse va tornar a fer honor al seu nom en aquesta estrena de temporada. Manu Guix presentava la banda advertint que ell deixava els músics allà, però que després marxaria perquè tenia el compromís amb l’Acadèmia d’Operación Triunfo. Tothom té coses més importants a fer que quedar-se al Col·lapse. González anunciava la seva amiga Marta Torné com a padrina del programa, un ritual disfressat d’importància sense finalitat clara. Si una cosa ens ha quedat clara del Col·lapse és que cadascú hi porta els seus amics. I una vegada més, es queia en l’endogàmia de TV3 on el relat passa per ells mateixos.

Col·lapse continua gravat tot i que aquesta temporada costa més justificar-ho. Tenim un xou de dissabte a la nit que es grava divendres al matí amb tot el que implica per a l’actualitat. La tertúlia inicial (sí, una altra tertúlia a la graella de TV3) estava caducada i amb dosis considerables de cunyadisme: tòpics i repeticions d’idees gastades. Parlaven de Donald Trump a l’ONU sense fer referència a la rellevant intervenció de Netanyahu d’aquell mateix matí des de la mateixa seu. Van incorporar declaracions que deien ser d’aquella setmana, però que eren del 12 de setembre, dues setmanes abans. Jordi González connectava amb la corresponsal Lídia Heredia amb la prestesa espontaneïtat d’un directe, però la realització la inseria barroerament, delatant que estava enregistrada. Col·lapse és un programa fet a trossos i mal enganxat, sense polir. Jordi González té molta més naturalitat, però sembla cansat i, en alguns moments, el programa era com si se li fes feixuc. El muntatge era un nyap. Semblava que la convidada Valeria Vega entrés al plató i era Torné qui apareixia asseguda al sofà. Entre secció i secció hi havia un decalatge en el volum, i fins i tot fallava la continuïtat en l’energia i l’aspecte de González. De l’entrevista al doctor Sans Segarra no vam acabar d’entendre quines disquisicions sobre la mort eren tan arriscades. La conversa va provocar més perplexitat que curiositat. L’univers dels convidats ens resultava aliè i causava indiferència. El primer programa va ser anodí, molt pla i res va fer il·lusió. Cap element va marcar un nou rumb ni va seduir els espectadors de quedar-se a TV3 els dissabtes a la nit en comptes d’emigrar a les plataformes. 

Al final del programa, la imatge del públic darrere de Jordi González causava desolació. Semblaven entre estabornits i avorrits. Aquella taula final a la una de la matinada va rematar els espectadors que quedaven. Esperpèntica clausura de festa destacant un vídeo del minut d’or televisiu que parlava d’una violació. Aquell botó que Ustrell deia que s’havia de prémer al principi necessita molts ajustos.