La periodista catalana Susanna Griso

Dissabte, Ricard Ustrell va entrevistar Susanna Griso a Col·lapse. TV3 ja feia dies que ho promocionava, anunciant que el presentador conversaria amb “la periodista catalana Susanna Griso”. La voluntat de subratllar la seva catalanitat cridava l’atenció. ¿S’afegiria també aquest adjectiu si s’entrevistés Raquel Sans o Antoni Bassas? ¿Si el fet de treballar a Madrid és el que determina la necessitat de precisar la catalanitat d’un entrevistat, caldria remarcar “el periodista català Carles Francino” o “la periodista catalana Àngels Barceló”? En l’entrevista a Sala i Martín tampoc no se'l va anunciar com “l’economista català”, Joan Pera com “l’actor català” o Rosario Flores com “la cantant madrilenya” o espanyola. Afegir aquest matís en Susanna Griso, quan l’audiència de TV3 sap perfectament que és catalana, denotava una necessitat de reforçar-li uns orígens, com si se la restituís d’una identitat manllevada, gairebé com si fos una condecoració.

Aquesta inèrcia es va repetir en l’entrevista d’Ustrell, on s’explorava el costat humà de la protagonista amb una tassa de te al costat per garantir la calidesa dialèctica. Van conversar sobre la trajectòria professional de Griso, el context familiar en què va créixer i les seves inquietuds periodístiques. Ustrell va fer èmfasi en el fet que els fills de la periodista tinguessin noms catalans i fins i tot va aparèixer un rètol en pantalla, a tall de titular, que destacava una resposta de la periodista: “Sempre hem parlat català a casa”. Provocava certa perplexitat. Una circumstància natural o més aviat òbvia es convertia en una mena d’heroïcitat. Haver de remarcar l’ús familiar del català d’algú que ha nascut, crescut i estudiat a Catalunya, que va començar la seva trajectòria a Catalunya Ràdio, que vam veure treballar a TV3, només pel fet que ara visqui a Madrid i treballi a Antena 3, és inaudit. Ustrell va semblar justificar la periodista davant de l’audiència, insistint en la seva catalanor, com si se l’hagués de rescabalar després de la seva proesa. Precisament ha sigut per les seves arrels catalanes, el seu coneixement de la llengua, del sistema educatiu, dels mitjans de comunicació i del país que, sovint, els seus plantejaments informatius han generat desconcert, incomprensió i indignació. Perquè ella sabia com era la realitat amb relació a molts dels disbarats que es deien sobre Catalunya a la taula del seu programa. Griso va explicar les enormes dificultats emocionals i familiars durant el Procés, però no se li va preguntar pels biaixos informatius, alguns de realment escandalosos, i les manipulacions periodístiques d’Espejo público respecte a Catalunya. Situava la periodista en l’univers fictici de la innocent equidistància, com una víctima del Procés. Les dificultats per aconseguir l’entrevista obligaven a no qüestionar la convidada a no preguntar-li pels plantejaments periodístics d’Espejo público d’ètica i rigor dubtosos. Aquestes entrevistes de caràcter humà tenen més de relacions públiques entre els interessats que de periodisme.