Pornografia emocional a la catalana
Aquesta setmana s’acabava el Soc i seré, el concurs de catalanitat de TV3 presentat per Àngel Llàcer. El format ha sigut efectiu per a la cadena a nivell d’audiència. Ha connectat amb els espectadors i proporcionat un entreteniment digne. Les proves han resultat irregulars i, en alguns casos, el muntatge semblava salvar dificultats i errors de plantejament. Narrativament, ha potenciat l’esperit de comunitat més enllà de la lluita individual per la victòria final.
Si bé des del primer dia el format ja ha collat el vessant sentimentaloide, l’últim dia l’espectacle se’ls va passar de rosca. La darrera emissió començava amb Llàcer assegut en una taula amb els cinc finalistes. Es forçava un ambient de tensió i complicitat en aquest darrer tram del joc. Només van haver de passar tres minuts perquè al presentador ja se li esquerdés la veu apel·lant al seu moment vital i al valor del programa a escala personal. De fons, una melodia lacrimògena incrementava de manera postissa la intensitat emocional del moment. Amb una afectació sobreactuada i pauses dramàtiques, deixava anar un discurs que recorria a tòpics demagògics de llagrimeta: “El que fa que Catalunya sigui un lloc increïble és això: la seva gent”. Es desfeia en elogis als participants i ho portava al terreny del jo: “M’heu divertit, m’heu fet aprendre i m’heu emocionat. [...] Estic molt content d’haver tornat i us agraeixo molt tot el que heu fet, de tot cor, perquè el Soc i seré és el que és gràcies a vosaltres”, deia al límit del plor. Bufava i mirava amunt per intentar contenir-se. Una interpretació que buscava a la desesperada el dramatisme. Aquest recurs televisiu no és nou. Llàcer l’ha posat en pràctica també en les darreres emissions de programes anteriors com El llop o La puntual.
L’actor i presentador anava dedicant temps a cadascun dels participants i portant-ho al terreny del vincle afectiu. Tot allò que servia per descriure el tarannà de cada concursant revertia en ell mateix. I a la vegada, cada finalista descrivia amb èpica la seva experiència amb relació a la resta de companys, amb música de violins tristos. Almívar en estat pur: “Avui m’agradaria molt que brillessin els ulls de la gent que t’estima, la teva família, els teus fills, la teva neta, quan et vegin hissar aquesta bandera”. Una bandera que, efectivament, el guanyador va enlairar amb la victòria final. L’excés de celebritats convidades per veure com es feia un allioli servia per atribuir al moment final una rellevància simbòlica, però delatava aquesta inèrcia d’inflar narrativament el programa. Mentre Mariona Escoda cantava el Rossinyol que vas a França, la senyera lliscava pal amunt, alternant-se amb imatges alentides i en blanc i negre. Una sobredosi de pornografia sentimental, al límit de la paròdia, que televisivament ja s’ha demostrat eficaç per estovar el cor de l’audiència. Però aquesta sobreexplotació de l’emoció acaba per restar autenticitat al programa.