El documental que no oblidareu

Des dels anys noranta, els tirotejos en escoles i instituts dels Estats Units han esdevingut un fenomen recurrent. L’impacte en els mitjans audiovisuals ha sigut inevitable. S’han creat patrons d’actuació que han derivat en imatges que es repeteixen: les fotografies de les orles dels menors assassinats, els pares desfets, les flors i els peluixos a les portes dels centres educatius i tot un relat, sovint morbós, al voltant de l’autor de la massacre. Aquestes tragèdies han inspirat obres literàries, cinematogràfiques i documentals. La campanya viral Back-To-School Essentials mostrava amb sarcasme la nova quotidianitat dels alumnes: la típica publicitat de material escolar de l’inici de curs esdevé un anunci d’eines per protegir-se en ple atac. Fa unes setmanes fèiem referència a Thoughts and prayers (HBO), una producció que explora el negoci al voltant de la prevenció d’aquests tirotejos i la nova manera de traumatitzar generacions d’estudiants.

Ara, un dels curtmetratges documentals nominats als Oscars és All the empty rooms (Netflix), que neix de la impotència d’un periodista que, des del 1997, cobria aquests tirotejos. Steve Hartman, reporter de la CBS, es va adonar que les rutines informatives feien que aquests atacs s’oblidessin cada vegada més ràpid. Li molestava el relat que fingia extreure una lectura esperançadora de cada tragèdia. No suportava el protagonisme que es concedia a l’autor de la massacre. Hartman volia oferir un nou plantejament, que subratllés l’abast de la desgràcia i commocionés la societat. Juntament amb el fotògraf Lou Bopp, va començar a documentar les habitacions dels menors assassinats. All the empty rooms recull el procés dels últims quatre casos que els queden per completar el projecte.

Quan marxen de viatge, veiem com Hartman i Bopp s’acomiaden dels seus propis fills. L’espectador entén que aquest detall té un significat terrible. Entenem que tot seguit descobrirem com aquesta quotidianitat amb els fills ha desaparegut de manera abrupta en les noves llars on entrarem. El documental mostra la sensibilitat i la prudència amb què treballen els dos periodistes. En les habitacions buides trobem la vida aturada sobtadament. Els pares les han mantingut tal com les van deixar aquelles criatures abans de marxar cap a l’escola. Les fotografies amplien els detalls i les emocions: braçalets, imatges, records amagats sota el llit, peluixos que semblen esperar algú que no arribarà mai. És possible que necessiteu un mocador per veure el documental. Hartman i Bopp comenten que, a vegades, els sembla impossible que aquesta experiència sigui real. Les fotografies s’intercalen amb breus seqüències de vídeos familiars on coneixem els nens i nenes plens de vida, en contrast amb les habitacions buides, silencioses, convertides gairebé en altars sagrats. Hartman aconsegueix modificar el relat, omplir la tragèdia de sensibilitat i, sobretot, oferir un nou punt de vista que perduri en la memòria. A cada massacre pensarem en totes les habitacions buides.