Com ens enganyen
El Sense ficció de dimarts deixava al descobert els grans negacionistes del canvi climàtic. Homes al servei de la indústria petroliera que han tingut la missió professional de convèncer massivament l’opinió pública que l’emergència climàtica és una farsa alarmista creada per ecologistes i comunistes.
El director de Negacionistes del canvi climàtic, el danès Mads Ellesøe, busca una manera de dirigir-se a l’espectador molt directa. Exerceix de narrador i interpel·la l’audiència: “Imagineu-vos un món que...”, “Us parlaré d’un grup d’homes que us volen convèncer...” També situa la càmera molt a prop dels personatges entrevistats i frontalment. Procura ser pedagògic en totes les explicacions i és clar a l’hora d’explicar les connexions entre els protagonistes i les empreses. S’ajuda d’un mural amb fotografies clavades amb xinxetes i cordills que estableixen vincles, construint un llenguatge visual que ens acosta al thriller policial. És una manera de dir-nos que els protagonistes formen part d’una organització que actua fora de la llei.
Però el documental també fa una feina excel·lent a l’hora d’explicar-nos una cosa que va més enllà del canvi climàtic. I és com s’utilitzen els mitjans de comunicació per enganyar la societat difonent missatges falsos sota l’aparença d’una gran credibilitat i una falsa autoritat. L’exemple serveix per a qualsevol àmbit de divulgació.
La indústria petroliera contracta personatges amb habilitats comunicatives i els converteix en suposats experts de la ciència en tertúlies i debats. Tot i no tenir cap títol acadèmic ni cap prestigi periodístic que els avali, la seva capacitat discursiva i la prepotència a l’hora d’intervenir esperona les televisions a convidar-los, atribuint-los autoritat i popularitat. Sovint creen un clima de discussió en què els experts científics no se senten còmodes, i aquests tertulians a sou s’acaben convertint en herois que desmenteixen amb total impunitat estudis i dades certes. Hi ha un moment impactant quan un d’ells diu: “Rebia trucades de periodistes i columnistes que no eren experts en polítiques climàtiques. Si volien saber què pensar sobre un tema concret, agafaven el telèfon i trucaven a un expert. En aquest cas jo. Després els arguments que jo els transmetia els passaven a altres persones: intel·lectuals públics, periodistes, diputats. Qualsevol persona de dretes. I així és com calcules si estàs fent bé la feina o no”. Un altre explica l’actitud que cal mantenir a les taules rodones: “En un debat televisiu l’estratègia consisteix a obligar l’altra persona a defensar els seus comentaris ridículs. I després dono fets molt ràpids. La meva filosofia és això”, i fa xocar els punys per expressar un xoc violent. I continua: “Has de destruir l’adversari. No soc científic. De tant en tant faig de científic a la televisió”. El documental, per tant, ens alerta sobre com xarlatans sense escrúpols i farsants a sou s’infiltren als mitjans per intoxicar l’opinió pública. Després de veure el documental, segur que resulta més fàcil identificar els individus d’aquesta mena quan surtin en pantalla.
