Joana Vilapuig: "Moltes nenes m’enviaven fotos demanant-me que els digués si estaven grasses"

BarcelonaJoana Vilapuig encara era adolescent quan la seva participació a Polseres vermelles li va reportar una fama esclatant i immediata. Van seguir anys de picar molta pedra, d'incertesa, de dubtes i d'una rivalitat involuntària amb la seva germana, també actriu. El nus es va començar a desfer amb Selftape (2023), una sèrie de Filmin del gènere de l'autoficció que no només va suposar el retrobament de les Vilapuig sinó un feliç pas cap a la creació, més enllà de la interpretació. I preparen nous projectes.

A Innato fas d’una noia que descobreix que el seu pare és un assassí en sèrie. Ets la versió jove del personatge que interpreta Elena Anaya en el temps present i ja de mitjana edat. És complicat fer aquest joc de miralls?

— Jo no l’havia fet mai i va ser tot un repte intentar assemblar-me a l’Elena ja d’adulta. Anava als assajos per mirar-la molt i vaig demanar que em passessin la primera setmana de rodatge per captar tots els seus gestos. Però, alhora, és delicat trobar el punt de fins on vas per assemblar-te a aquella persona.

També ha de ser curiós per a ella, veure’s en algú altre.

— El primer dia d'assajos que ens vam trobar les tres Sares, perquè també hi havia una versió encara més jove, va ser molt fort: hi havia alguna cosa molt semblant que compartíem i no m’esperava pas que fóssim tan iguals, físicament. A tothom li xocava una mica i els primers dies de rodatge, si em veien de lluny, tothom es pensava que era ella.

M’agradaria repassar la trajectòria i començar pels orígens familiars. Ets filla del pintor Oriol Vilapuig, neta del pintor Alfons Borrell i besneta del paisatgista Joan Vila Puig. N’has heretat el talent amb els pinzells?

— Mira, tristament, crec que no. La meva germana, sí. Però sí que he fet molts cursos amb el meu pare de dibuix, perquè ell és profe. Hi he anat molt i m'agrada el que reivindica: que tothom pot dibuixar.

Si me’l presentes un dia, li canviaré aquesta noció, que soc de la confraria del seis y el cuatro.

— No, no! Hi ha molt bloqueig general de la gent, però, al final, és una forma d’expressió més. No cal saber reproduir perfectament una cadira: cadascú es pot expressar com sigui.

Què és l’últim que has dibuixat?

— Mmm... doncs mira, un arbre en la tempesta.

I eres l'arbre o la tempesta, tu?

— El vaig dibuixar i vaig pensar: quin dibuix més fosc! Però l'hi vaig enviar al meu pare i em va fer veure que l’arbre tenia molta llum. I és cert: l’arbre estava molt il·luminat. Soc les dues coses, doncs, suposo.

Venint d’una família d’estirp artística, no devia ser difícil explicar-los que et volies dedicar a la interpretació. Aquí el trauma hauria estat que els diguessis que volies fer carrera a La Caixa.

— Exacte, hauria estat estrany, oi? Que els hagués dit: vull ser advocada. Ara, tot i que és cert que tinc molta influència artística, el teatre no era una cosa que haguessin tocat mai. De fet, som més aviat tímids...

El 90% dels actors dieu que sou tímids, diu la meva experiència d’entrevistador.

— Ja... suposo que som molt conscients de la mirada externa. Jo de seguida tinc pudor. És que sembla que haguem de ser les persones més extrovertides i divertides del món. I no: som gent normal que fa una feina concreta que inclou a vegades sortir a un escenari o que et vegin, però la feina no és l’exposició mediàtica que comporta.

Com estàs més còmoda, doncs? Fent cinema, que quan la gent et mira tu ja no hi ets, o al teatre?

— Ara estic en una època del teatre on pateixo una mica: per la veu, pel cos, per allò de si estic preparada... Però hi ha una cosa molt estranya, en el teatre, que un cop hi entro, faig el viatge, entro en el joc i aleshores en gaudeixo enormement.

Potser aquests neguits són el resultat d’adquirir més consciència.

— Potser sí. I el teatre és molt guai, però et diria que el que gaudeixo més de tot el procés són els assajos. Si tens un bon equip i un bon director, t’ho passes superbé i pots provar el que sigui. Després, quan fas funcions, tot allò està més delimitat i sí, ho tornes a viure i tornes a jugar, però té més part de repetició.

Quin és el principal al·licient, per a tu, de la interpretació?

— És una mica tòpic, però quan actuo m’agrada aquesta cosa d'oblidar-te una mica de tu i no pensar en res més. Té un punt meditatiu. Ara estic fent una sèrie on interpreto una cuinera i és superguai estar coneixent un àmbit que no havia tocat mai. Tot d’una estic veient mil documentals, o cuinant amb la meva àvia, i penso: quina feina més divertida. Tot i que després, en altres etapes, ha estat una vida molt dura.

La teva història com a actriu comença quan fitxen la teva germana petita, la Mireia, per sortir a la pel·lícula Herois. Aleshores tu dius que també vols participar en aquest món i, dos anys després, t’arriba el paper de Polseres vermelles, que suposa el teu esclat. Quins són els teus sentiments actuals envers la sèrie?

— És una pregunta difícil... És que jo no tinc gaires ganes de parlar de Polseres...

És inevitable fer-ho, per entendre qui ets avui, no et sembla?

— Sí, esclar. Polseres em canvia la vida en molts sentits. En tots, et diria. Professional, personal, en com em veig a mi mateixa, com veig el món... En tot.

Entenc, per la reticència que expresses, que alguns canvis van ser positius i d'altres no tant.

— És una bona combinació, sí. També és veritat que no me’n penedeixo mai, de les coses que faig. Sempre acabo considerant que, al final, les hem fet per algun motiu, tot i que a vegades m’he plantejat qui seria jo, i on seria, si no hagués fet Polseres vermelles.

I com t’imagines?

— Hagués seguit el camí que han seguit moltes amigues meves. Acabar el batxillerat, anar a l'Institut del Teatre i, després... picar pedra i anar veient. Al final, soc on soc pel Polseres.

Va ser un trampolí, òbviament. Però quins són els preus que es paguen i queden més ocults?

— Potser els més humans, saps? Ningú estava gaire preparat per al que va ser Polseres vermelles. Ni jo, ni la meva família, ni la gent del meu voltant. Va ser un fenomen d'èxit i jo estava enmig d’un moment també de canvi personal. Volia fer allò i, alhora, el meu cos estava canviant i rebia massa mirada externa. Em van començar a sortir molts grans d’adolescent i crec que per això em va costar molt tenir feines. Estava superinsegura perquè no em sentia com una actriu d'aquestes que tenen la pell perfecta. No em sentia una nena mona, em sentia una nena plena de grans.

A més, la fama instantània sempre és difícil d’entomar.

— Potser ara la gent pensa més en ser famosa, però en aquell moment jo era una nena de Sabadell que mai ni ho havia considerat, i va ser un gran xoc. La fama no va ser gens el que m'esperava.

Per què?

— Per com et sents jutjada. Va ser un xoc molt fort perquè les coses de la fama que potser m'hauria imaginat no eren les que jo estava vivint en aquell moment. A més, era una nena i sentia que li devia alguna cosa a la gent, que moltes vegades no tenien gaire respecte cap a nosaltres. No entenien que som persones normals, que hem d'anar a buscar el tren perquè el perdem i que per tant podem dir “no, no ens fem una foto, ara”. Però la gent et fa creure que té un dret sobre tu: com que t’han vist a casa seva, et diuen: "Em deus fer-te una foto amb mi". És una violació de la intimitat. Si ara em passés, tindria moltes eines per portar-ho, però en aquell moment i anant al col·legi...

La sèrie, a més, tocava temes molt delicats.

— No era gaire fàcil, no... I no sé si vam tenir acompanyament psicològic suficient per gestionar-ho. Jo feia d'anorèxica, que no és una malaltia com el càncer sinó que té un vessant molt intern i molt personal. Molt concret i molt físic.

T’enduies el personatge a casa?

— No sé si tant com això, però moltes dones tenim problemes amb el nostre cos i conflictes perquè patim la pressió estètica. I jo no deixava de ser una nena de 15 anys, adolescent, amb grans a la cara i amb el meu cos canviant... fent un personatge de noia anorèxica en què molta gent es va sentir representada. Sentia una gran responsabilitat que no em pertocava. I m'enviaven molts missatges, molts.

De gent agraïda?

— Sí, però no només això. També hi havia gent que m’escrivia demanant-me ajuda. I moltes nenes m’enviaven fotos demanant-me que els digués si estaven grasses o no. No em pertocava, gestionar tot això. I vaig aprendre a anar deixant de contestar a la gent.

Ho devies sentir com un pes, com un deure aclaparador per al qual ningú t’havia preparat.

Esclar, ets una nena que estàs al Facebook i després del primer capítol et comença a escriure algú, i algú altre, i més gent... i tu vas contestant però cada vegada és més, més, més, fins que arriba un moment que la gent també et fa molts comentaris despectius.

Fem un salt en el temps. A Selftape, una sèrie d’autoficció que firmes amb la teva germana, no esmenteu en cap cas Polseres vermelles, però clarament parleu de la ressaca que ve després d’un èxit adolescent. I de la rivalitat, i posterior retrobament, entre dues germanes.

— Ha sigut duríssim, i la comparació amb la meva germana ens ha acompanyat molta part de l'adolescència. Per això també vam decidir fer Selftape: per parlar-ne. I no passa només entre germanes. A les meves amigues que també són actrius també els passa, i és important saber-ho gestionar.

Va ser terapèutic?

— Molt. Sí, va ser una de les coses que vam decidir tractar. Què passa quan hi ha dues germanes que són actrius i les dues es volen dedicar al mateix? ¿Com competeixen i com senten gelosia l'una de l'altra? Això ens va portar a parlar molt i a fer un exercici d'honestedat, de conèixer-nos, d'explicar-nos coses que no ens havíem explicat mai. Després, en el rodatge, hi havia moments de comparar-nos, però al final l'amor passa per sobre de tot això i vam fer un procés de reconciliació i de sanació brutal. Ara treballem juntes i som sòcies, millors amigues i germanes perquè tenim una relació molt estreta des de fa quatre anys.

La sèrie també marca un camí des de la interpretació cap a la creació. Voleu aprofundir en aquest canvi?

— Sí, les dues estem molt enfocades en això. Ens encanta ser actrius, però també volem tenir la possibilitat de crear els nostres projectes propis.

En aquest sentit ets una de les creadores del migmetratge El sitio de Otto, que parlava molt de la gent que viu al marge, que s’escapa del ramat. Com et sents tu, del zero al deu, en relació al ramat?

— Mmmm... Depèn de quin ramat parlem.

Comencem amb el ramat professional.

— Esclar, és que jo ara podria dir que no sento que el meu objectiu professional sigui ser actriu, sinó ser creadora, i per tant no em sento superpertanyent al ramat de les actrius, però suposo que algú, des de fora, diria: “Evidentment que formes part d'aquest ramat perquè ja fa gairebé 15 anys que treballes d'això!”. I, al final, soc una persona absolutament normativa que ha treballat a TV3 i que treballa com a actriu a Catalunya i a Espanya, així que seria ofensiu dir que no formo part del ramat.

Però, per com ho dius, una mica fora de món sí que sembles sentir-te.

— Sí.

En quin sentit?

— És que són preguntes que...! Sí, és cert que me’n sento lluny. Cada vegada em sento més lluny de la Joana actriu que somniava guanyar un Goya i em començo a sentir més interessada per la creació, per marxar fora.

A Selftape també parlàveu de la sexualització a què se sotmet les actrius joves. I, de fet, amb el col·lectiu Aplaer vas gravar un vídeo on explicaves que allà hi havia una de les escenes sexuals més incòmodes que havies rodat, tot i que hi apareixies vestida.

— Amb aquella escena, que vaig escriure jo, volia mostrar un primer polvo amb poc gaudi, amb poca comunicació i fins i tot agressiu. I amb la directora vam decidir que no tenia per què veure's res, ja que l’escena per si sola ja incomodava. Perquè crec que de vegades s'ensenya una miqueta més del compte.

T’hi has trobat, tu, fent alguna escena a desgrat per com t’exigien mostrar el teu cos més del que voldries?

— Hi ha hagut moments en què m'he sentit molt sola i insegura fent coses que, quan les he vist després, he pensat “No sé si jo hauria volgut fer això”. En aquell moment ni es plantejava el fet que existís una coordinadora d'intimitat i ara que sí que hi he treballat bastant; em sembla una figura superimportant. Nosaltres posem la cara i el cos a moltes coses: s’ha de tenir cura d'això.

Com has viscut els moments sense feina?

— Doncs m’han fet créixer moltíssim. Al final, forma part de la vida de l’actriu: no només s’ha d’interpretar, també s’ha de persistir. Ser actriu vol dir tenir feina i no tenir-ne. Hi ha gent boníssima que decideix posar-se a treballar d'una altra cosa perquè no li surt feina, i és totalment lícit. No són els més bons els que aguanten sinó els que han tingut la sort d'anar treballant. Jo he tingut èpoques molt dures i he tingut la sort de viure sempre estalviant una miqueta. I, mira, ara fa 15 anys que soc actriu i en farà quasi nou que visc a Barcelona. No sé com ho he fet, però me n’he anat sortint. Ara, també he estat esperant i, aleshores, m’inventava 10.000 altres professions per a mi.

Com quina?

— La professió genera una relació d’amor-odi, perquè hi ha èpoques molt dures. Jo he trobat l’estabilitat, però després de quinze anys. He passat per moltes professions imaginades i he pensat de tot, com ara obrir una agència de viatges. En moments en què he estat molt malament amb la professió entrava a floristeries i pensava: “Ostres, no m'importaria de cop ser aquí i treballar amb plantes, fent rams de flors”. Un rodatge és un lloc on hi ha un gran engranatge i molta gent i molta felicitat, però de vegades envejo les professions artesanals i el treball més físic. També és veritat que porto tants anys així que potser a mi em poses a treballar en alguna cosa estable i potser m’angoixo, perquè porto des de sempre vivint a dos mesos vista.

Per tant, un serial de TV3 no l’agafaries?

— Doncs saps que potser m'atabalaria, saber que he d’anar-hi cada dia? Suposo que és inevitable, la contradicció. També crec que m’agradaria fer alguna classe d’universitat o de teatre, d’interpretació. Però més aviat com un seminari de dos mesos. Em costa mirar més enllà. Els meus amics diuen “Ei, ens agafem unes entrades per al juliol?”, i jo em sento incapaç de pensar tan lluny. El meu calendari s’acaba al febrer.

Abans deies que t’agrada muntar viatges. Quins tens pendents?

— M’agradaria anar al Japó. O a Escòcia: tenia tot un viatge muntat per anar-hi, tota la ruta, però em va sortir una cosa de feina que em penedeixo d’haver agafat. Era en un moment en què no tenia feina i estava molt al límit. Em va sortir una cosa d’un sol dia, res, em pagaven 200 euros. Però amb la meva parella vam considerar que ho havia de fer i ara em sap greu, perquè al cap de no-res va sortir Selftape. És un tòpic que es diu: munta't un viatge que et sortirà alguna cosa de feina! I, després, en aquesta feina costa dir que no perquè sempre penses: potser això és una oportunitat per a una altra feina millor. Però moltes vegades tampoc ho ha sigut.

Després dels alts i baixos d’aquests anys, com estàs actualment?

— He picat pedra i només ara, per fi i després de quinze anys, és el primer cop que he pogut viure tot un any bé. Camí de dos. De fet, ara m'agafes en un bon moment que crec que té a veure tant amb l’esfera personal com pel fet de sentir-me bé amb la feina. Em sento més segura, potser t'ho dona l'edat, també, això. Però he trigat 15 anys a sentir-me així i veure que estic recollint els fruits que he anat sembrant. Ara, també et dic que potser tornem a parlar d'aquí un any i torno a estar sense saber què fer, sense feina...

Acabo amb un joc. És improbabilíssim per la naturalesa de les trames i la temàtica que tenia Polseres vermelles. Però si ara algú s’empesqués una tercera temporada...

— Saps que es va fer? Hi ha una tercera temporada... a Itàlia. Si la faria com a actriu? Ai, és que de cop que el diari ARA posi que la Joana Vilapuig diu que no faria una tercera temporada de Polseres vermelles... Però m’ho hauria de pensar molt, molt. I dependria molt de qui la fa i tindria moltes converses amb molta gent, preguntant-los coses, perquè soc bastant indecisa. I, aleshores, intentaria escoltar-me. Pensaria: Joana, què vols realment? I mira... potser no. Et dic que no la faria. Polseres forma part de la meva vida i del meu passat. Està molt present i la tinc molt present, però per a mi és una etapa acabada. Ha sigut el que m'ha portat on soc ara, però saber quan s’acaben les coses també és important.