Per menys de 100 euros es poden comprar braçalets que compten les passes que caminem cada dia, ens mesuren la qualitat del son i ens desperten discretament amb una vibració. Amb 50 euros més podem tenir també un registre continuat del nostre ritme cardíac. La majoria d’aquestes funcions es poden dur a terme fins i tot amb l’ smartphone i una aplicació gratuïta. Sabent que el simple fet de comptar passes resulta un estímul per caminar -jo ja no faig servir mai les escales mecàniques- i que portar dades detallades quan anem a veure el metge pot ajudar-lo a fer un diagnòstic més precís, resulta gairebé irresistible deixar-se portar per la febre de l’autoquantificació.
Tanmateix, és probable que més d’un usuari de wearables, els dispositius electrònics que es porten posats, s’ho repensi en saber que alguns tribunals ja consideren com a prova les dades que proporcionen aquests registradors d’activitat física. A Forbes expliquen que a Calgary (Canadà) els advocats d’una dona que reclama ser indemnitzada pels danys patits en un accident aportaran les dades del seu braçalet Fitbit per demostrar que actualment porta un ritme de vida molt més pausat que el d’altres persones de la seva edat i professió: treballava de monitora esportiva.
En aquest cas és la ciutadana qui decideix presentar les seves dades, però no sembla gaire lluny el dia en què veiem la situació oposada: una companyia d’assegurances que demani al jutge poder accedir a la informació d’activitat física d’una persona sospitosa d’enganyar-los en una demanda de compensació per discapacitat. Fins ara calia encomanar a un detectiu un seguiment llarg i costós; a partir d’ara potser n’hi haurà prou comprovant quants quilòmetres va córrer cada dia del mes passat, una informació que potser haurà piulat ingènuament sense pensar en les conseqüències. És la nova versió de les fotografies a Facebook que revelen al teu cap que ahir no eres al lloc on deies que eres.