‘La Razón’ entrevista Francisco Franco

D’acord, he fet trampa amb el titular perquè es tracta de Francisco Franco Martínez-Bordiú, el net del dictador, però tenint en compte el to de l’entrevista –amable fins al massatge, llepa fins a la incomoditat– tampoc hi fa tanta diferència i tot plegat sembla la satisfacció d’un anhel de tenir the man al rotatiu. Cap qüestionament de la seva figura, cap referència a la repressió, als afusellaments, al cop institucional que el va dur al poder. De fet, una part substancial de les preguntes ni tan sols ho eren, sinó que es tractava d’afirmacions servides perquè l’altre faci la seva esmaixada: “Aquest novembre mateix, el president Sánchez pretén l’esborrat de Franco a cop de Butlletí Oficial de l’Estat” o “Una placa així [que distingeix la casa natal de Franco] no hauria de ser un problema”.

La revisió històrica és de traca i mocador. I encara que un no espera que algú hagi de denigrar el seu propi avi, llegir com diu que “la nova esquerra socialista, ja radicalitzada, ha buscat l’enfrontament de bàndols” sense que el periodista li recordi que si alguna cosa sabia ser Franco –¡rojos, masones, catalanes!– era precisament dividir en dos bàndols. I escanyar l’altre. El netíssim Franco es permet afirmar que el Valle de los Caídos era un lloc de reconciliació i l’entrevistador ni tan sols s’immuta. De la mateixa manera que deixa que es vengui la narrativa de “tothom tenia un pis amb Franco”, sense ni una sola repregunta sobre el paradigma econòmic de l’Espanya solar dels anys 60. Així, el dia en què es commemora mig segle de la fi d’un règim sense eleccions lliures ens trobem que el diari presta la paraula a algú que acaba censurant en bloc tots els partits polítics. Ens ha fotut: molt millor manar sota pal·li, esclar! Amb cobertures com aquesta, al diari ja només li queda regalar diumenge un bigotet nostàlgic.