Betsy Túrnez: "Les dones no estem sempre a punt i disposades al sexe"

BarcelonaBetsy Túrnez (Barcelona, 1974) és protagonista de dues sèries diametralment oposades. A Pubertat, que es pot veure a HBO Max i en uns mesos arribarà al 3Cat, és l'Estel, la mare d'un nen de 13 anys acusat d'haver participat en una agressió sexual a una amiga, també menor d'edat. Mentre a la sèrie dirigida per Leticia Dolera mostra la seva faceta més dramàtica, a la sitcom de 3Cat La casa nostra recupera el seu vessant còmic amb el paper de la Candela, la propietària del bar on passa bona part de l'acció.

Acabes d'estrenar Pubertat i La casa nostra. Això us passa molt als actors, que, de sobte, sembla que estigueu a tot arreu.

— Sí, no sé per què. A vegades estàs sense res i, de sobte, et ve tot de cop. També, a vegades, s'estrena tot de cop i tu en aquell moment concret no estàs treballant. Jo ara estic en un moment molt xulo.

Pubertat parla d'un tema molt difícil com són els abusos sexuals. ¿Aquesta sèrie marca un abans i un després a la teva carrera?

— Crec que sí, però això és molt dir. Una cosa que he après en aquest ofici és no tenir massa expectatives amb res, ni amb el que pugui semblar molt evident. Però és veritat que sento que Pubertat m'ha obert una porta al tipus de treballs que vull fer des de fa molt temps. He estat molt temps ubicada com a actriu còmica i no renego de la comèdia, però vull fer moltes altres coses. A vegades és molt difícil que la gent et vegi i t'ubiqui en un altre lloc que no sigui el de comediant: els hi has de donar mastegat. Abans de Pubertat ja m'havien començat a arribar personatges dramàtics i ara s'han ajuntat. Semblava com una cosa energètica i, sense voler caure en aquests tòpics de la manifestació, és cert que tota la meva energia l'estava focalitzant a mostrar que volia fer altres coses a banda de comèdia. Pubertat consolida una cosa que feia temps que s'estava gestant.

La sèrie tracta molt com vivim la sexualitat. ¿Homes i dones afronten de manera diferent els problemes sexuals?

— Hi ha noves masculinitats i estem en un moment en què tot està canviant, però més en les generacions joves. Entre els que som més grans, només en les persones que realment s'interessen per això hi veus un canvi. En les generacions més grans crec que és més habitual que la dona estigui més inclinada a parlar d'aquestes coses, no sé si per gènere o per cultura, i l'home sigui més tancat. En l'home s'ha imposat tant el concepte de mascle ibèric i que has de complir amb el teu òrgan sexual que hi ha un rebuig a parlar dels problemes. Als homes els preocupa molt el fet de no trempar, i jo en relacions que he tingut he hagut de recordar que les dones a vegades tampoc trempem, el que passa és que no es veu físicament. Hi ha vegades que tens més ganes de sexe i vegades que en tens menys, però físicament no se'ns nota, com sí que passa amb els homes. Nosaltres no estem sempre a punt i disposades al sexe. En moments íntims, jo he tractat de tenir converses, que l'home es relaxi i que les coses flueixin més d'igual a igual. Hi ha molt per aprendre.

Aquí també hi entra en joc l'educació sexual.

— És una de les coses que reivindica la sèrie. Una educació sexual que vagi més enllà de parlar dels òrgans, la regla, el preservatiu i la pastilla anticonceptiva. Crec que s'ha d'anar més enllà i parlar de consentiment, per exemple. Es parla de consentiment a les escoles? No ho crec i em sembla que hi hauria d'haver un canvi en aquest sentit.

Leticia Dolera i tu teniu una relació molt propera. ¿Ella tenia clar que el paper d'Estel havia de ser per a tu?

— A veure, hi va haver diferents fases. Vaig fer dos càstings, però la Leti mai em va donar a entendre que el paper fos per a mi. De fet, entre el primer càsting i el segon jo pensava que no me'l donaria. Vam anar a sopar amb unes amigues i quan tornàvem cap a casa estàvem xerrant de Pubertat i ella em va dir "Betsy, encara que no facis de l'Estel, jo tinc molt clar que et vull a la sèrie". Em va semblar molt bonic, però al mateix vaig pensar "hòstia, no em donarà el paper". Jo he connectat moltíssim amb aquesta història. Hi ha coses que no es poden explicar amb paraules i amb Pubertat hi tinc una connexió molt profunda que no sé d'on em ve.

És una sèrie que empeny l'espectador a revisar les seves pròpies relacions sexuals i sentimentals. ¿Això a l'equip també us ha passat?

— Totalment, és inevitable. Tant de bo jo hagués tingut una sèrie com Pubertat quan era més joveneta. M'hauria encantat tenir un referent així, i sentir-me interpel·lada i saber que hi ha eines per sentir-te escoltada i cuidada. Jo convido els pares a veure la sèrie amb els seus fills adolescents, a partir de 13 anys, perquè genera debat.

Has passat de fer una sèrie molt dramàtica a una sitcom tradicional com és La casa nostra.

— Sí, el ritme és molt boig perquè amb dos dies hem de crear un capítol. Això cada setmana. És com fer una estrena de teatre cada setmana. Quan sents que ja has parit un embaràs acceleradíssim, l'endemà ja estàs gestant un altre embaràs. És dur, però també molt ric perquè has de posar el coco a treballar a mil per hora. Has de ser resolutiu i creatiu.

¿El fet que hi hagi públic mentre graveu canvia la manera de treballar?

— En realitat no. El públic no ve a veure un treball acabat sinó a presenciar un rodatge, amb tot el que això implica. I és el que li agrada. Sempre que ens equivoquem, el públic riu. Els encanta. Ens equivoquem poc, a mi m'agradaria que ens equivoquéssim més, però no hi ha temps. Trobo a faltar poder estar més relaxada per fer bromes, sobretot de cara al públic. A Friends tenien més pasta i més infraestructura i es podien permetre cagar-la expressament.

La comèdia és un gènere que sovint es menysté.

— Jo al·lucino que avui dia la comèdia encara sigui menyspreada. No es valora prou la dificultat de fer riure. En l'ofici, crec que hi ha molta més gent que pugui fer drama que no pas comèdia.

¿Que el referent de La casa nostra sigui Plats bruts us pesava?

— A mi personalment no, perquè m'és absolutament igual. Plats bruts va ser una genialitat que va formar part d'un temps i ara estem en un altre moment que no té res a veure. Per tant, comparar-les em sembla absurd. El ritme, la tecnologia, el llenguatge, el context han canviat moltíssim. Comparar-les per a què? Perquè se'n parli més? Doncs, perfecte. Però a mi no em suposa cap pressió.

Quina resposta has rebut per part del públic?

— Estic passant un moment molt curiós perquè és molt poc habitual que dos projectes que has fet tinguin el ressò que estan tenint tant Pubertat com La casa nostra. L'altre dia sopava amb una amiga i em preguntava com ho portava. Estic com en un globus: per una banda, l'estic gaudint, però per l'altra estic en mode "curro, curro, curro". De vida real, en tinc poca, ara mateix. Passo molt més temps al set de rodatge que amb la meva família. De La casa nostra el comentari que més em fan és "Ja l'he acabada i en vull més".

Fa molts anys que estàs a la indústria i durant molt temps has fet personatges secundaris. T'has arribat a sentir com la secundària perfecta?

— Sí, m'hi he sentit i m'ha encantat ocupar aquest lloc. Darrerament, he fet més personatges principals, però això no implica que jo no vulgui seguir fent personatges secundaris. Un productor em va dir un dia: "Betsy, saps què em passa amb tu? Em funciones tan bé com a secundària que si et dono un paper principal ja no voldràs tornar a fer de secundària". Però això no és així. Jo estaré encantada de seguir fent personatges secundaris si m'agraden.

Hi ha moltes actrius que es queixen que a mesura que fan anys reben menys ofertes. A tu t'ha passat?

— En el meu cas, he començat a treballar més a mesura que em feia més gran. En comptes de veure davant meu un desert, tinc la sensació que hi ha moltes coses al davant. Projecto un futur bonic i m'il·lusiono. Sembla que a mesura que et fas gran has de perdre la il·lusió, però jo no la perdo.