Així es va començar a enfonsar la socialdemocràcia a Noruega
'Power play' recorda la primera gran crisi del Partit Laborista i reivindica la figura de Gro Harlem Brundtland
- Johan Fasting, Kristin Grue i Silje Storstein per a la NDR
- Disponible a Filmin en VOSC
A Gro Harlem Brundtland se la coneixia com la "mare de Noruega". En una època en què les polítiques amb poder real encara eren una excepció, Gro va exercir de primera ministra del seu país tres cops al llarg dels anys 80 i 90. I es va convertir en tot un referent encarnant l'ideal possible, la dona al capdavant del govern d'una socialdemocràcia pròspera i modèlica. Ens arriba la primera sèrie noruega de ficció dedicada a Brundtland, Power play. Johan Fasting, Kristin Grue i Silje Storstein, els responsables, parlen de la necessitat d'abordar per fi la figura d'aquesta política, quan es pot escriure des de la distància històrica i alhora cal donar-la a conèixer a les noves generacions.
La sèrie segueix els dos anys anteriors a la seva primera proclamació com a primera ministra, des que el Partit Laborista la fitxa per primer cop per a un govern, en què exerceix fugaçment de ministra de Medi Ambient, fins que acaba substituint un altre primer ministre, Odvar Nordli, quan dimiteix del càrrec. Tanmateix, Power play no és una sèrie sobre Brundtland, ni tan sols sobre les dificultats d'una dona per accedir al lloc més alt de la jerarquia del poder en entorns majoritàriament masculins, tot i que aquests temes travessin tota la sèrie. La carrera de la política serveix per dibuixar una panoràmica més àmplia de la primera gran crisi del Partit Laborista noruec i de la socialdemocràcia nòrdica.
Un retrat complex
El retrat de Brundtland és prou reivindicable en tant evita caure en simplismes disfressats de discurs feminista. En els primers episodis veiem una dona poc avesada al joc polític que es manté íntegra en relació amb la deixadesa d'alguns dels seus companys. La protagonista és aplicada, fa sempre els deures i no perd els papers. Però en cap cas se la presenta com algú repel·lent, sinó que es naturalitza aquesta forma de gestió femenina tan estigmatitzada des d'algunes perspectives. La innocència inicial d'aquesta metgessa amb un postgrau a Harvard va deixant pas a un comportament pragmàtic i estratègic d'una dona legítimament ambiciosa que no es deixa arraconar fàcilment.
Gro lluita pel poder mentre el seu partit, el Laborista, afronta una brutal crisi interna molt il·lustrativa del final de l'hegemonia d'aquesta opció política. Els interessos del partit xoquen amb els del govern, que alhora s'enfronten als sindicats, a les joventuts del partit, als barons veterans que suposadament haurien d'estar gaudint de la seva jubilació sense embolicar més la troca, a la premsa afí o no, i als mateixos votants de tota la vida.
La sèrie retrata tot plegat des del to i la posada en escena habituals de les sàtires polítiques britàniques i nord-americanes. Una càmera sempre mòbil atorga un ritme dinàmic i quasi documental a una ficció d'època. A partir sobretot d'un personatge que va comentant la jugada, s'hi afegeix una capa de metaficció. I la instantània sobre el món polític vol ser tan realista com afilada. Però la còpia d'un estil molt concret de drama polític li va una mica grossa a una sèrie massa centrada de vegades en conflictes i personatges excessivament localistes. "Aviat a Noruega se li vendrà la il·lusió d'un Partit Laborista que defensa els més vulnerables, però només disposarà del bipartidisme amb dues polítiques inhumanes entre les quals triar. Independentment del resultat de qualsevol elecció, el programa capitalista estarà assegurat", sentencia el personatge que parla a càmera. El diagnòstic és impecable. Falta que la sèrie aprofundeixi més en els escenaris nacionals i internacionals que el propicien. Potser en una segona temporada ja amb Gro de primera ministra?
