Crítica de sèries
Mèdia  /  Crítiques 21/09/2022

La sèrie israeliana que dona una lliçó sobre la creixent arabofòbia social

Triomfadora al Festival Canneseries, 'La lliçó' confronta un mestre i una alumna d'ideologies oposades

3 min
Una imatge de la sèrie 'La lliçó'.
  • Escrita per Deakla Keydar per a Kan 11 TV
  • En emissió en VOSC a Filmin

L'imaginari del jove rebel, el que confronta l'autoritat dels pares, els professors o les institucions, es fixa sobretot després de la Segona Guerra Mundial. En aquest arquetip, la intolerància, l'odi al diferent i el conservadorisme se situaven sempre al cantó del món adult. A la sèrie La lliçó, que es pot veure a Filmin, es fa palès un canvi de tornes ideològic en aquest aspecte. Un escenari que es defineix en el context tan específic d'Israel, però que en trets generals es pot traslladar a molts països. Què passa quan els contestataris de l'aula d'institut són els racistes i el professor es troba en la posició minoritària de defensar els principis democràtics més bàsics?

En aquesta producció de la televisió pública israeliana de sis episodis que es va endur el premi a la millor sèrie al Festival Canneseries, es desplega amb tots els matisos aquesta disputa. La Lian (Maya Landsmann, també premiada merescudament al festival) és la busca-raons del seu curs, la típica alumna desafiant que sempre té excuses per a les seves mostres d'indisciplina. Un dia, l'Amir (Doron Ben-David), el professor d'educació cívica, enrotllat com és, li dona un cop de mà perquè se'n surti d'una topada amb una altra mestra. I li encarrega un projecte de debat per a l'assignatura. La proposta de la Lian: prohibir l'entrada d'àrabs a les piscines municipals de Kfar Saba, la ciutat on té lloc la sèrie.

La dialèctica com a perspectiva

El primer episodi de La lliçó desenvolupa tot el debat que tenen l'Amir, la Lian i la resta d'alumnes al voltant d'aquest tema. Lluny d'esquivar un assumpte espinós, la guionista Deakla Keydar i el director Eitan Zur s'hi fiquen de ple des de la millor de les perspectives, la dialèctica. Hi surt tot: la creixent intolerància contra els àrabs entre el jovent, l'apropiació fal·laç del feminisme des de posicions islamofòbiques, les comparacions amb l'antisemitisme i l'Holocaust, la ràbia de qui ha estat víctima de la violència de la Intifada, i l'angoixa que domina la majoria de joves de 17 anys a Israel davant del reclutament de les forces armades. Els arguments s'enfronten afilats com espases. La tensió s'acumula fins a resultar insuportable. La sèrie ja et té enganxada, amb un punyent retrat de les dinàmiques més conflictives en una aula digna del gran referent en aquest tema, la pel·lícula La classe de Laurent Cantet . Fins que esclata tot plegat. L'ona de ressonància s'expandeix gràcies a les xarxes socials, i al llarg dels següents episodis la sèrie s'interroga sobre com abordar l'escalada d'un litigi d'aquest tipus alhora que teixeix una panoràmica de l'estat de la joventut també en qüestions de salut mental.

Al contrari d'altres ficcions comandades per professors carismàtics i rebels com Merlí o Rita, La lliçó li atorga el mateix protagonisme a l'alumna que al mestre, i en cap cas la tracta amb paternalisme malgrat les diferències ideològiques. De fet, la sèrie desenvolupa una subtrama al voltant de la Lian lligada a l'acceptació del propi cos i la possibilitat de mantenir una relació sexoafectiva gratificant quan ets una noia que sempre s'ha sentit menyspreada a causa del seu pes. La lliçó desafia els estereotips sobre protagonistes grasses i articula un discurs positiu sobre el cos a través del personatge que encarna els valors moralment negatius. De manera que situa l'audiència en la posició d'empatitzar amb la inseguretat adolescent d'una protagonista la ideologia de la qual resulta repugnant. A la sèrie li funciona aquesta perspectiva perquè no barreja els dos vessants: no es justifica ni se li treu ferro al racisme de la Lian per la discriminació que pot haver patit. Però estem parlant de menors, i queda clar que abans que res cal escoltar-los. En els últims episodis, la sèrie s'enreda massa amb alguna subtrama i el desenllaç resulta discutible. Però això necessitaria un altre article.

stats