Alan Ball: "Preferiria no saber què fan amb els cossos quan els embalsamen"

BarcelonaAmb A dos metros bajo tierra, Alan Ball (Atlanta, 1957) es va convertir en una de les figures essencials de la renovació de la ficció televisiva, que de la mà d'HBO va passar a ser considerada cultura d'alta qualitat i no només entreteniment. El creador i director, guanyador d'un Oscar al millor guió per American Beauty, ha passat per Barcelona per assistir a la dotzena edició del Serielizados Fest, festival del qual ha sigut el principal reclam internacional.

És conegut per escriure històries amb humor negre i un coneixement molt profund de la condició humana. Què l'atreu del balanç entre aquests dos pols?

— En la meva joventut vaig experimentar situacions força traumàtiques i vaig desenvolupar l’humor com una manera de tirar endavant. Crec que d’alguna manera l’humor acaba apareixent en el meu treball d’una forma orgànica. Els llibres, les pel·lícules o les sèries que no tenen ni una mica d’humor em costen. Pel que fa a la condició humana, m’agrada observar la gent i pensar què els motiva. Què hi ha darrere d’ells? Soc practicant del budisme i desenvolupar compassió cap als altres és una cosa important per a mi. Potser hi té alguna cosa a veure.

A dos metros bajo tierra va ser una sèrie trencadora. Era conscient que estava fent una cosa única?

— No, sabia que mai hi havia hagut una sèrie sobre una funerària, però per a mi no era tan estrany. Quan era petit hi va haver un període de la meva vida en què diferents persones de la meva família van morir una darrere de l’altra i vaig passar força temps en funeràries. Era molt conscient de l’atmosfera surrealista d’aquells llocs. Escrivint la sèrie sí que vaig fer molta recerca i vaig aprendre moltes coses que no sabia i que potser hauria preferit no saber mai [riu].

Com ara quines?

— Simplement, el que els fan als cossos quan els embalsamen! Però quan feia la sèrie no tenia ni idea de com seria percebuda, només esperava que la gent la mirés. La gent d’HBO deia “Com vendrem això? És molt fosc”. I jo pensava: “De debò que us sembla tan fosc?” La gent deia que la família era molt disfuncional, però jo pensava que no hi havia ningú que estigués abusant de ningú, ni ningú que fos alcohòlic o violent. Per a mi aquestes coses sí que són disfuncionals. Aquests personatges simplement enterraven els seus sentiments i no en parlaven. Això és tan disfuncional? Per a mi és bastant normal.

La mort era un dels grans temes de la sèrie. Per què creu que ens agrada tan poc parlar-ne?

— Perquè fa por, perquè no sabem què passarà. La idea de l’oblit és terrorífica. La idea que la teva consciència s’aturi és realment aterridora i és una cosa que ens esforcem per ignorar, especialment als Estats Units. La cultura nord-americana del màrqueting fa veure que la mort no existeix. Aquest és un dels motius pels quals vaig ambientar A dos metros bajo tierra a Los Angeles: és la capital mundial de la negació de la mort. Un dels motius pels quals crec que la gent va connectar amb la sèrie és perquè mai va ser una sèrie sobre la mort, sinó una sèrie sobre la vida amb la presència constant de la mort, que bàsicament és la vida.

Creu que és una sèrie que es podria fer actualment?

— Sí, crec que ara seria més possible fer A dos metros bajo tierra que no pas American beauty, que crec que seria una pel·lícula molt difícil de fer en el moment actual.

Per què?

— Per dos motius. El primer, pel malestar que genera l'atracció d'un home gran per una noia molt més jove, que ara és considerat molt tabú. I, en segon lloc, perquè hauria de ser una pel·lícula per a televisió perquè no és prou espectacular o gran per al cinema. Potser els semblaria que no té prou ganxo per atreure els espectadors al cinema, que ara, almenys als Estats Units, tenen una edat mitjana de 15 anys. No m'imagino xavals de 15 anys anant al cinema a veure American Beauty.

American beauty era un estudi profund de la vida suburbana als Estats Units. Com ha canviat aquest estil de vida en els darrers anys?

— No estic gaire segur de si ha canviat perquè no visc als suburbis, però sí que sé que la idea del Somni Americà, que implica tenir una casa en propietat, s’ha convertit en una cosa molt menys possible per a la gent. De fet, sembla un vestigi que mai tornarà a causa de l’alt preu de l’habitatge i pel fet que els Estats Units estan dirigits per una ànsia de beneficis. Crec que les generacions més joves no el viuran [el Somni Americà] i és molt injust.

True bloodva ser un canvi radical respecte dels seus treballs anteriors. Què és el que el va atreure del món dels vampirs i el folklore del sud dels Estats Units?

— True blood estava basada en una saga de llibres i quan els vaig llegir vaig pensar "això és molt divertit". Era entretingut, una mica estripat, ridícul, sexi, romàntic i terrorífic. Vaig pensar que seria una sèrie que jo veuria. Va ser el meu intent d'allunyar-me d'una cosa que era molt intensa, perquè A dos metros bajo tierra era com mirar a l'abisme. En canvi, True blood era simplement divertida. Era un escapisme i era una cosa de la qual hi havia necessitat.

En televisió, va començar treballant en comèdies de situació, un gènere que pràcticament ha desaparegut del mitjà. Hem perdut les ganes de riure?

— Crec que les comèdies van i venen. Ara n'hi ha moltes, però no estan rodades com a sitcoms. La mort de les sitcoms s'ha anunciat moltes vegades i després apareix un gran èxit i reviuen. Crec que la gent definitivament vol riure i necessiten alguna cosa que els faci riure, especialment a Amèrica. Potser ara no hi ha sitcoms tradicionals com Friends, però hi ha sèries de 30 minuts que són realment divertides. Penso en La compañía de las sillas, a HBO Max, o Nadie quiere esto, a Netflix. Hi ha una sèrie força desconeguda a Disney+ que es diu English teacher, que és realment divertida.

Parlava del Somni Americà. Com és viure sota el segon mandat de Trump?

— És un malson. Crec que és un psicòpata, que té demència i que és tan increïblement narcisista que no li importa ningú. A més, no té un especial coneixement de com funciona el govern. Cada matí em llevo espantat per mirar les notícies i descobrir quines coses horribles està fent. Està fent bombardejar vaixells a la costa de Veneçuela sense cap mena de prova que es tracti de narcotraficants. És perillós, no només per als Estats Units sinó per al món sencer.

Com a home gai, se sent amenaçat?

— M’espero que anul·lin el dret al matrimoni homosexual, igual que han fet amb el dret a l’avortament. Estan fent tot el que poden per eliminar els drets civils de totes les minories i no n’entenc la motivació. Sembla que només sigui per crueltat. Però hi ha molta gent que té por i Trump ha sigut capaç d’explotar les seves pors i fer-los donar suport a coses que van contra els seus propis interessos. Hi ha tanta gent que no s’adona del que està passant... És tot tan horrible que, a vegades, l’única solució és riure de l’absurditat de tot plegat.

I és capaç de fer-ho?

— Coneixes la sèrie South Park?

Sí, i tant.

— L'has estat veient últimament? És el que em permet riure en aquests moments.