Segur que han de dir “el Pelicot catalán”?
La notícia del violador d’una nena de dotze anys tutelada per la DGAIA i els detalls de com la va gravar sotmetent-la a altres pederastes ha creat, en els mitjans de comunicació estatals, una comparació periodística inadequada i amb una fórmula comunicativa cridanera molt desafortunada. Cadenes com Cuatro i La Sexta han utilitzat el concepte "el Pelicot catalán" per referir-se a l’acusat. Ho vam veure dijous a En boca de todos, quan el programa es preguntava pels detalls de "la red de prostitución del Pelicot catalán". Va passar el mateix a Noticias Cuatro, on parlaven del fet com “el caso Pelicot de Barcelona”. A Más vale tarde repetien el recurs. No han sigut els únics. També ho han fet emissores de ràdio com la SER i tota mena de mitjans digitals. Fins i tot la web de RTVE recorre, sorprenentment, a aquest concepte.
És habitual que els casos més sòrdids i tràgics s’etiquetin amb un terme que condensi la història. Normalment s’utilitza el nom de l’acusat o de la víctima, el lloc on han transcorregut els fets o algun element particular o del context que permet identificar-lo ràpid. En aquest cas, el fet que l’acusat gravés la menor amb altres pederastes ha servit d’excusa per fer servir el nom de Pelicot, que ens remet a l’escàndol que es va jutjar recentment a França.
Malgrat que els dos casos són gravíssims i d’una atrocitat indubtable, comparar-los porta a desdibuixar les històries. En el cas de Barcelona, la víctima és una nena de dotze anys, amb l’agreujant que estava sota la responsabilitat de l’administració. És important subratllar-ho perquè de cap manera es pot considerar un detall secundari el fet que es tracta d’un delicte de pederàstia que va promoure tota una xarxa de criminalitat al seu voltant.
La comparació és fruit d’una impaciència mediàtica per trobar un escàndol similar al de França. Després de l’impacte que va provocar el cas Pelicot, cada vegada que s’utilitza aquest nom es provoca un estat d’alerta en l’espectador o en el lector. Pelicot s’ha convertit en un reclam, moltes vegades morbós. Aplicar-lo a crims posteriors és esbiaixar les històries, deshumanitzar-les i convertir-les en simples etiquetes que fan referència a unes “pràctiques” però no a la tragèdia personal ni a les implicacions socials que hi ha al darrere. És injust també per a Gisèle Pelicot, la víctima que duu el mateix cognom.
L’aspecte desafortunat és la segona part del terme. L’adjectiu catalán per singularitzar el nou cas. Si això hagués passat a Madrid és difícil imaginar que els mitjans de comunicació estiguessin parlant del “Pelicot madrileño”. És el centralisme espanyol el que es permet la frivolitat d’etiquetar geogràficament tot allò que passa a la perifèria de l'Estat. També és poc probable que s’hagués utilitzat la fórmula del “Pelicot castellanoleonés” o el “Pelicot manchego”. L’agosarament de parlar de “Pelicot catalán” delata no només un periodisme molt sensacionalista sinó un criteri rànciament espanyol.