Nosaltres... (1931)

De l’article de Rosa M. Arquimbau (Barcelona, 1910-1991) a La Rambla (3-VIII-1931) autora de Marie, la roja, obra que es representa ara en el Teatre Nacional. L’IEC va commemorar divendres el Dia Internacional de la Dona atorgant el premi Creu Casas a la biòloga Mercè Piqueras (Barcelona, 1944) en reconeixement a la seva trajectòria com a divulgadora científica i promotora del català com a llengua vehicular de la ciència.

Nosaltres [remarques en negreta de l’autora] no havíem parlat mai en públic. I vam parlar-hi. Ens van venir a escoltar amb curiositat, ja ho sabem, però ens van venir a escoltar, que és el que ens interessava. Nosaltres no havíem votat mai. Vam votar d'una manera que no era votar, però ho semblava, que és el que ens interessava. Nosaltres vam cridar les dones. Totes les dones. Van venir. Van venir meitat per distracció, meitat per fe de debò; però van venir, que és el que ens interessava. Nosaltres hem aconseguit una vegada a la vida el que volíem. Nosaltres hem triomfat una vegada. I els homes, amb curiositat primer, amb una mica de desconfiança després i finalment amb una gran simpatia, han aprovat la nostra tasca. [...] No ens ha calgut fer com les sufragistes angleses (perquè tampoc no som tan velles ni tan lletges) i anar a tirar tomàquets als homes quan celebraven els seus actes i no creiem que mai —després del triomf d'ahir no ho podem creure de cap manera [la campanya femenina per l’Estatut havia contribuït a l’èxit del referèndum]— tinguem necessitat d'anar a tirar-los-en. Els homes catalans no són els homes anglesos. Els homes catalans no es mereixen el que —segurament— es mereixien els homes anglesos, i diem segurament perquè havem de defensar les dones com ens hem proposat i volem suposar que s'ho mereixien. Els homes catalans no s'ho mereixen. Sempre quan els hem demanat alguna cosa ens ho han concedit. ¿Veieu com tenia raó, jo, quan deia que els homes ens concedien sempre tot el que demanàvem, si el que demanem és lògic? Ara, però, després d'ahir creuran més en la nostra lògica. Ens concediran més capacitats per a la lògica perquè fins ara, de tant en tant, en desconfiaven una miqueta. Ja volem que els homes siguin galants –la galania és una vella tradició catalana–, però també volem que els homes ens tractin i ens jutgin amb justícia. Perquè si demanem drets i igualtats, cal que n'acceptem totes les conseqüències. Drets i igualtats, perquè la intel·ligència no és patrimoni exclusiu de l'home, sinó de l'ésser humà, i per tant també de la dona. Cal que la dona tingui altres mèrits que els físics, que no tenen cap valor, perquè no suposen cap esforç ni cap voluntat. Demanem les nostres coses pels nostres mèrits exclusivament. [...] I no us prendrem els llocs als homes perquè no anem a fer-vos la guerra, perquè no podem passar sense vosaltres, i perquè us necessitem, però us els demanarem, aquests llocs. Us els demanarem per les nostres dones que els puguin ocupar. [...] Nosaltres, però, no diem nosaltres volent dir nosaltres les dones; nosaltres, diem nosaltres volent dir nosaltres els catalans, i si podem dir nosaltres sols [un lema independentista en aquells anys], la felicitat regnarà a Catalunya.