El comboi del metro en què anava a treballar ahir al matí va sortir de l’estació i, quan tot just havia entrat dins el túnel, va frenar bruscament i es va quedar aturat. Silenci, mirades de desconcert i esbufecs d’impaciència, perquè al matí tothom ajusta al màxim el temps. Passen un... dos... tres... gairebé quatre minuts, i ja se senten trucades de gent emprenyada avisant que arribaran tard. La situació és incòmoda: tot de gent que ens estem tocant els uns als altres, drets, en silenci, sense tenir ni idea de què està passant. I quan el silenci general ja està a punt de trencar-se, el tren reprèn la marxa i entra a la següent estació sense novetat.
El metro de Barcelona és modern, ben equipat, eficient. Però tot són missatges gravats, botons per fer un SOS, molta càmera de seguretat que emet en directe a un centre de control. Es troba a faltar el factor humà dels caps d’estació i del personal en general. Ja seria hora que TMB fes parlar els conductors amb el passatge molt més sovint del que ho fan a través dels altaveus interiors dels vagons. No demano els nivells de loquacitat del metro de Washington, on els conductors ens havien arribat a desitjar que tinguéssim un bon viatge i un bonic dia com si fossin pilots d’avió. Però davant d’un fet inesperat, la informació de primera mà acompanya i tranquil·litza: bàsicament, es tractaria d’explicar per què ens hem aturat i per a quanta estona calculen que en tenim, aproximadament.
Aturat dins el túnel em vaig distreure pensant que els passatgers vivíem l'al·legoria perfecta de com va el món: aturats, dins un túnel, sense veure’n el final i sense sentir cap veu autoritzada al volant. Vaig tornar ràpidament a la realitat, perquè, ben mirat, l’al·legoria mundial és bastant més greu.
