2024, any del català
Enmig de les incerteses que du el nou any, hi ha una predicció que podem fer sense temor d'equivocar-nos: al llarg del 2024, la llengua catalana continuarà estant al nucli de la controvèrsia política, a Catalunya i a Espanya. Que sigui així, tinguem-ho clar, és un signe d'endarreriment. Anar contra una llengua, posar-ne en dubte el valor i pretendre relegar-la a un lloc residual dins una suposada jerarquia de llengües, és una forma especialment lamentable de mesquinesa i de barbàrie. Però aquesta és la realitat que ens toca: els que aspirem a viure amb normalitat en la nostra llengua, que és el català, haurem de continuar fent esforços perquè aquest propòsit pugui complir-se.
Per aconseguir-ho, cal que els partidaris d'aquesta normalitat tinguem una actitud normal, és a dir, que evitem tant el victimisme com el catastrofisme. Plorar les maldats dels que actuen contra el català no ens servirà de res; esquinçar-nos les vestidures anunciant la mort propera de la llengua catalana tampoc, sobretot perquè és fals. Ens morirem tots plegats molt abans que la llengua, tant els que l'estimem com els que l'odien. Mirem-ho així: una altra predicció segura és que aquells que voldrien abolida la llengua catalana no l'hi veuran, ni tampoc els seus fills. Ni els fills dels seus fills. O sigui que una mica de calma.
Sí que, com és obvi, els atacs contra el català del nacionalisme espanyolista no cessaran. En aquest sentit, la situació que vivim al País Valencià i a les Illes Balears, amb sengles governs formats per la suma del PP i Vox, és d'una bel·ligerància més agra que tot el que havíem vist fins ara: usen les institucions d'autogovern per legislar i fer polítiques actives encaminades a erradicar la llengua catalana dels espais públics (sanitat, escola) i, si depengués d'ells, a la llarga de tota la societat. En aquest sentit, és important destriar el simple enrenou de les mesures que poden ser potencialment perilloses i organitzar-se i mobilitzar-se amb intel·ligència, per no gastar la pólvora en salves. Ser conscients de la pròpia fortalesa també és necessari: no som a la clandestinitat, som ciutadans que hem decidit exercir els nostres drets lingüístics. I això no ho pot impedir ningú.
A la vegada, cal aprofitar les oportunitats que ofereix la conjuntura política. La llei de plurilingüisme ha de ser una realitat i, com diu Antoni Bassas, n'hi hauria prou amb un únic article que fes tan obligatòria la llengua catalana a les comunitats on és parlada com ho és el castellà. Fora bo, però, que la llei es convertís també en una eina (no l'única, però sí una bona eina) per incidir en l'aspecte realment urgent, que és la recuperació de l'ús social del català. Sobre això també en parlarem molt durant el 2024 i ha de ser per alguna cosa més que per fer sonar les alarmes als telenotícies. El català hi és perfectament a temps de prendre la iniciativa per ocupar el lloc que li correspon com a llengua pròpia de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. I l'ha de començar a prendre des d'ara mateix.
