8-M: pensar estratègicament

Torna el 8 de març i moltes dones tornarem a sortir al carrer per denunciar tot el que ens manca per aconseguir la igualtat, i, sobretot, per assenyalar la insuportable violència de tota mena que, de nou, sembla créixer contra nosaltres. Que lluny aquell 8 de març del 2018, quan van envair els carrers les nenes, les mares i les àvies i, per un moment, vam pensar que el camí cap a una igualtat real ja seria imparable!

No ha estat així, i aquest 8 de març el celebrarem amb una perspectiva ben diferent, en un clima de confrontacions extremes, de violències creixents, de rearmament d’un masclisme antic, que crèiem superat, i que es rearma a escala mundial però també a casa nostra. Assassinats de dones, maltractaments, violència sexual, humiliacions... I fins i tot a un nivell quotidià, minúscul, però que és la base del futur: tornem a tenir escoles on als marrecs de 4 anys que volen fer ballet els seus companys els diuen que això és ridícul per a un noi, que és cosa de nenes, i d'altres on al pati les nenes són en un racó, jugant a pentinar-se, perquè no tenen un altre espai lliure on moure’s en llibertat.

Per què hem arribat aquí? L’onada d’imposició de la llei del més fort, que està impulsant l’extrema dreta, té com un dels seus reclams més potents retornar les dones al lloc d'on, segons aquests grans cabdills, no haurien hagut de moure’s mai: a l’obediència, al silenci, a la submissió. I troba un terreny adobat als seus plantejaments perquè, com tots els grups humans que gaudeixen de privilegis, hi ha encara molts homes que es resisteixen a perdre’ls, i pensen que el feminisme ha anat massa lluny. Malauradament, els primers seguidors d’aquest corrent són els nois joves, tal com posen de manifest un seguit d’enquestes i estudis que estem coneixent.

La magnitud de la violència contra les dones és un aspecte més de la confrontació que ara vivim. Moltes noies i dones comencen a veure els homes com monstres, a creure que no hi podem confiar gens; ja hi ha qui parla de tornar a les escoles segregades per protegir les nenes. I als homes, igualment, els porta a imaginar les dones com uns éssers perillosos, dels quals cal malfiar-se i a qui cal dominar. Un desastre en un moment en què els rols antics, configurats durant segles, no solament no són útils sinó que són destructius, i més per als homes, que es resisteixen a canviar, que per a les dones, que amb moltes dificultats hem anat sortint dels nostres papers tradicionals, tan poc adients amb els nostres desitjos i possibilitats actuals.

Mireu, si no: l’any 2024 van morir a Espanya 1.039 persones joves per causes diferents de malalties; suïcidis, accidents de trànsit, drogues, homicidis i esports de risc, en aquest ordre. D’aquestes morts, el 77,2% eren nois i el 22,3% noies. Comencen a morir més nens que nenes a partir dels 3 anys, i el procés s’accelera: entre els 25 i els 29 anys, els homes van ser el 82,6% de les persones que van morir aquell any per aquestes causes. Demostrar “ser un home”, no tenir por, ser capaç de tot té un preu molt alt. ¿Val la pena, nois, arriscar-se a perdre la vida per “fer-se l’home”?

Des del meu punt de vista, en aquest moment hem de rebaixar els nivells de confrontació, que estan sent artificialment atiats perquè algú en treu profit. Sé que en això moltes companyes feministes no estan d’acord amb mi: és més fàcil denunciar –i n'hi ha motius– que construir pactes. Les dones no estem gaire avesades a pensar en termes estratègics: ens sembla que si tenim raó –avalada per les lleis i pels drets– s’ha d’exigir el canvi, i que els pactes sempre ens perjudiquen. Però estem enmig d’una guerra, de moltes guerres, i cal pensar estratègicament. Davant l’ofensiva creixent contra les dones, necessitem complicitats, necessitem aliats. El món està ple d’homes que són persones amables, raonables, civilitzades, que han entès la necessitat d’igualtat i de canvi. I que davant les propostes feministes tenen molt a guanyar, en termes de salut, de benestar personal, de gaudi de la vida, si refusen adoptar aquest vell masclisme supremacista tan destructor i tan contrari a la vida.

Durant molts anys he treballat per la coeducació, el missatge profund de la qual és eliminar els gèneres i que cada persona pugui viure com vulgui, amb la limitació general de no fer mal a ningú. Deslliurar els sexes, una realitat biològica, de la mutilació que provoquen els gèneres. Les dones hem canviat molt, però els homes no. Hi ha hagut una manca de voluntat institucional i de recursos, i ara tots i totes en paguem les conseqüències. Que aquest 8 de març ens serveixi per debatre a fons el que està en joc, i per construir estratègies guanyadores en aquest moment tan confús.