Publicitat
Publicitat

Contra els intermediaris de Déu

Si hi ha un projecte humanístic irrenunciable per al segle XXI, hauria de ser, sense dubte, la subversió del relat del jihadisme. El repetit atac a França i mil altres mossegades més del fanatisme arreu del món dibuixen un panorama massa dolorosament evident: ens enfrontem a un crescendo del terror que encara ens ha estalviat les imatges més crues.

Què passa pel cap d’un tipus perquè ofrene la seua vida a Al·là, abandonant aquest món dins la voràgine malaltissa d’una massacre? Si ningú s’hi ha posat, seria hora de fer-ho: un propòsit més urgent que incrementar els bombardejos a Síria, per exemple (la ingènua però popularíssima reacció dels governs occidentals davant la barbàrie dels “llops solitaris” en terreny domèstic).

En Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Yuval Noah Harari realitza una fascinant indagació sobre les raons que van provocar la transformació de l’Homo sapiens -aquest estrany mico erecte- en l’espècie dominant sobre la terra. Si hi ha una arma que va coadjuvar a això no va ser precisament un bastó transformat en llança, sinó una cosa infinitament més perillosa: el relat. Amb la conquista del llenguatge, el sapiens va començar a inventar històries, i ràpidament va comprovar que això afavoria la cohesió del grup. En una vertiginosa cursa al llarg de milers d’anys, la religió, la literatura, la política (tot en una amalgama primigènia que després es dividiria) van anar ocupant el seu lloc en l’imaginari de la comunitat. De sobte, la capacitat del relat -la contundència del mite- va permetre aixecar imperis, transformar el món, conquistar el futur. Aquell mico vestit amb pells d’altres animals ara és un executiu de Wall Street que afona o salva l’economia amb una simple trucada telefònica, o un poderós xeic àrab que compra armes a Occident a canvi de petroli i després les ven a l’EI, amb qui comparteix una mateixa fe.

Sí, algú va proferir en algun moment la paraula “Déu”, però l’instant revolucionari no va ser aquest, sinó un esglaó superior. Quan algú altre va completar la frase amb un verb terriblement definitiu: “Déu m’ha dit…” Ací tenim la causa de la mort de centenars de milions de persones al llarg de la història de la humanitat. I també, inequívocament, la del patiment que causa ara el fanatisme islàmic -i el que continuarà causant.

No podem pretendre extirpar Déu del cervell humà. El gen de l’espiritualitat -amb el nom en què vulga encarnar-se-és perfectament indestructible. Sí que es pot, però, actuar socialment amb l’única arma eficaç: difonent el projecte il·lustrat.

Montaigne va escriure: “Se segueix d’això que no hi ha res cregut tan fermament com allò que menys se sap ni gent tan segura com els qui ens conten faules, com ara alquimistes, endevins, astròlegs, quiromàntics, metges, id genus omne. Als quals jo afegiria de seguida, si m’hi atrevira, un munt de gent, intèrprets i vigilants ordinaris dels designis de Déu, que creuen conèixer les raons de cada esdeveniment i veure en els secrets de la voluntat divina els motius incomprensibles de les seues obres” (I-XXXII)

El savi de la muntanya no falla mai. En aquesta senzilla observació -ben atrevida per al seu temps- hi ha condensada la llarga lluita occidental contra la visió religiosa de la vida quotidiana. Europa en general -i França en particular- ha confinat la religió cristiana a l’únic espai raonable, la intimitat. Hi ha necessitat de Montaigne, Voltaire i, finalment, Nietzsche. I, abans, Luter. Són aquests cinc-cents anys ubèrrims de supremacia progressiva de la raó el que trobem a faltar al món islàmic. Déu hi ha de ser posat en qüestió, ens n’hem de burlar i, a la fi, l’hem de matar. Només així ressuscitarà d’entre els morts com un agent positiu, que ajude realment les persones en lloc d’esclavitzar-les a dogmes horrorosos.

Al cervell de tot jihadista actual hi ressona la sura 9:4 de l’Alcorà:

“Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!/Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat, / mateu tots els qui associen a Al·là, Déu, / altres deïtats, allà on siguin”.

Però aquest és un llibre on també podem llegir (sura 2:256): “Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!” Un llibre no és un perill. El perill són els intermediaris entre unes pàgines ambigües -contradictòries entre si- i uns cervells simples. Clergues que ensenyen que Al·là vol sang, com una fera vulgar.

Contra tot això cal actuar. No amb bombes, sinó amb educadors. Cal canviar els relats de l’horror per uns altres que proporcionen alguna mena d’esperança.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT