Acord de finançament i dèficit fiscal: una resposta
Em sorprèn que Miquel Puig, amb qui he compartit anàlisis i diagnòstics tantes vegades, s’oposi a arguments que ell mateix ha defensat enèrgicament.
Em ratifico en l'afirmació que, des de l’òptica espanyola, l’acord de finançament autonòmic anunciat per Oriol Junqueras i la ministra María Jesús Montero, després presentat al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF), millora el model anterior. Redueix la distància entre les comunitats autònomes de règim comú més ben finançades i les més mal finançades. Corregeix els casos més dolorosos d'infrafinançament d’aquelles comunitats, com el País Valencià i Múrcia, que, sent més pobres que la mitjana (en capacitat fiscal), surten del procés de redistribució actual encara més pobres. Corregeix els casos d’Andalusia i Castella-la Manxa, que, rebent menys que la mitjana, milloren els recursos al seu abast i s’acosten a la mitjana amb el nou model.
Crec que si la ministra hagués presentat el model directament al CPFF sense la informació pública prèvia del president d’ERC hauria pogut defensar les seves bondats davant de tots els crítics. Per aprovar el nou model, la ministra d’Hisenda haurà d’anar negociant bilateralment amb totes les comunitats que es consideren agreujades, i el que en sortirà ben segur que serà diferent del que s’ha anunciat. El dèficit fiscal de Catalunya encara es reduirà menys del que ja es redueix amb el model anunciat.
Els comptes que fa Miquel Puig en l’article de diumenge passat donen per fet que el dèficit fiscal actualment és del 8%, quan ja fa temps que tira cap amunt –entre el 9% i el 10%–, com els ciutadans de Catalunya perceben clarament i com les estimacions de la Generalitat de Catalunya han anat identificant. I, per descomptat, tal com es calculen les balances fiscals, tota despesa pública nova que s’hagi de territorialitzar només es pot assignar a cada comunitat per un criteri com el seu pes en el PIB total. Això val per al finançament autonòmic, per a les pensions, per a les despeses de l’administració central i per a tota la despesa de l’Estat. En la meva visió escèptica dels efectes del nou model de finançament per a Catalunya, jo afegia altres elements. El primer, que no era evident a simple vista, és que saltem de comparar dades d’execució del 2023 a previsions de recursos assignats per al 2027; o sigui, un salt de quatre anys. Si es descompta la despesa que ja s’ha incrementat, i que es preveu que s'incrementi més, el guany esdevé molt menor a l’anunciat: gairebé l’anul·la!
També he d’insistir en una altra crítica que vaig fer, més profunda: l’únic ajust que exigeix un model de finançament, que compta diners que serveixen per pagar sous, és l’ajust per paritat de poder adquisitiu. En cada crisi dels serveis públics –trens, docents, sanitaris, policies, jutges– tornem sempre al mateix punt: la vida és més cara a Catalunya que a la majoria de l’Estat, i els servidors públics de l’Estat o d’empreses de l’Estat reaccionen fugint de Catalunya. Atès que el finançament autonòmic és, en un 80% o més, pagament de sous i complements de renda, una igualtat perfecta del finançament autonòmic per càpita palesaria que els mateixos euros rebuts a Catalunya no compren el mateix que en altres comunitats espanyoles. Les úniques excepcions serien Madrid, el País Basc, Navarra i les Illes Balears, segons el darrer estudi publicat per Àlex Costa i altres coautors –interessantíssim com altres previs–, per a estimacions corresponents a l’any 2021. Tot plegat ens recorda que l’INE disposa sempre de tota la informació sobre paritats de poder adquisitiu a totes les escales territorials (són dades indispensables per calcular els índexs del cost de la vida) i que s’hauria d’exigir que la fes pública per posar racionalitat –almenys racionalitat econòmica– en el debat del model de finançament.
Queda per mencionar la inversió. La Generalitat ha fet desplegaments inversors enormes en el passat. Per posar alguns exemples, ha refet i ampliat la xarxa de carreteres (recordem les C-16, C-17, C-21, C-25, C-31, C-35, C-37, C-59, etc.); la línia 9, encara en construcció, ja ha afegit molts quilòmetres a la xarxa de metro de Barcelona i la seva rodalia, i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya han ampliat la seva xarxa al Vallès Occidental. Però la Generalitat no pot fer més perquè l’Estat no li deixa fer més. Els governs centrals acaben assignant quantitats importants a pressupostos d’inversió a Catalunya que després no executen. No sols perquè Catalunya sigui un territori més complex que Madrid –que ho és, sense dubte–, sinó també perquè no es duu a terme la despesa més simple i no conflictiva. Des d’aquest punt de vista, sap greu dir que l’actual govern del president Sánchez no ho ha fet diferent de l’anterior, del president Rajoy. El reconeixement per part del ministre Puente que la xarxa de Rodalies pateix d’un abandonament inversor brutal és un gest que l’honora, però no aporta cap solució. I, a la fi, es gira en contra del seu propi govern.