Què és el que ens ha passat durant aquestes darreres setmanes, des de l’anunci d’un nou model de finançament autonòmic fins al col·lapse de Rodalies que durarà, pel cap baix, tot aquest any? La resposta ràpida és: hem patit molt dèficit fiscal i mal finançament autonòmic. Parem-hi més atenció.
Malgrat que, per a desesperació dels mínimament entesos en la matèria, la majoria de la població catalana enquestada pel CEO creu que els problemes ferroviaris són culpa de la Generalitat i no de l’Estat (administració central, Renfe i Adif), tot el que ha passat amb la xarxa ferroviària de Rodalies (i amb l’AVE) és conseqüència de l'infrafinançament de l’Estat i de les seves extensions (Renfe i Adif) i, per tant, és purament dèficit fiscal. És una despesa que hauria de fer l’Estat perquè les competències són seves i la Generalitat no està autoritzada a fer-la. Quan la despesa és de la Generalitat (com a Ferrocarrils de la Generalitat), la despesa s’ha fet i el manteniment, també.
Teòricament, l’impacte negatiu de tots aquests fets hauria de motivar el PSOE i els seus aliats, que depenen molt del vot a Catalunya, a esforçar-se més en les inversions. Com a mínim, a esforçar-se més en el manteniment (incloent-hi els escandalosos robatoris de coure, que ara resulta que els fa personal subcontractat per Renfe i Adif). Fa anys que els governs de Madrid depenen dels vots catalans sense que això es noti en molts dels seus serveis essencials.
El nou model de finançament autonòmic, fins a quin punt pot reduir el dèficit fiscal? Alguns autors ja ho han explicat: l’increment de la despesa que fa l’Estat es paga, per a Catalunya, en un percentatge que correspon al del PIB de Catalunya sobre el PIB de tot l’Estat (18,8% segons la darrera dada). Però atès que l’increment de despesa destinat a la Generalitat de Catalunya serà del 22,3%, la part que es reduirà del dèficit fiscal serà de poc més de 700 M€. Una reducció d’un 4% del dèficit fiscal. No és zero, però no és el 23% de reducció que es va anunciar. Es pot corregir una mica si es tenen en compte les altres administracions que hi ha a Catalunya receptores de fons estatals: municipis i diputacions.
En els dies que han passat s’han anat descobrint altres febleses de l’acord signat entre ERC i el ministeri d’Hisenda. Per exemple, que l’increment de recursos es mesura respecte a la liquidació del 2023, la darrera disponible, mentre que el nou model entrarà en vigor l’any 2027. Si es fan algunes estimacions dels increments que s’han produït el 2024 i el 2025, i dels que es poden produir el 2026 i el 2027, els 4.700 milions d'euros s’encongeixen molt. Només que pensem en increments salarials del 2,5% anual, i en un pressupost de la Generalitat que s’acosta als 40.000 milions d’euros, el simple increment de costos salarials ja es menja prop de 4.000 milions.
En la presentació Junqueras-Montero, tot es va argumentar sobre la base de la població ajustada, que devia ser la manera més elegant que les tres parts (Hisenda, Generalitat i ERC) van trobar per assolir el resultat que buscaven. Però no ens enganyem, l'única manera de calcular els recursos per habitant ha estat i serà comptant la població present (que inclou tota la que té dret a serveis públics, cosa que per a molts serveis sovint inclou la població no empadronada, com els mateixos turistes). Tota la resta és una falsedat que pot convenir acceptar, però que és un autoengany.
La població realment present és la que consumeix, la que produeix, la que utilitza serveis públics; o sigui, la que s’ha de comptar. ¿Tots aquests serveis costen el mateix arreu de les comunitats autònomes? La vaga dels maquinistes de Renfe ens ha servit de recordatori contundent de la resposta: no. Els maquinistes comencen les seves carreres professionals a Catalunya quan no tenen més remei, perquè és on hi ha més vacants. Però ho diuen amb completa transparència: tan bon punt poden, fugen de Catalunya, perquè la vida és més cara i per la duresa de la conducció al nostre territori atès l’estat de conservació de la xarxa. El poder de compra varia molt segons la comunitat autònoma. I la seva despesa és, principalment, de contractació de personal. Hi ha més capacitat de contractació de personal allà on el cost de la vida és més baix, i menys allà on és més alt. Aquesta és l’única correcció que s’hauria de fer a les xifres de població real. Ha de ser població real finançada en termes reals (o sigui, a paritat de poder adquisitiu). Només aquest “detall” destrueix la bondat del nou model de finançament per a Catalunya. Si el finançament fos per població real i a paritat de poder adquisitiu, ja no caldria parlar d’ordinalitat: tots estaríem igual, en termes reals. La liquidació es podria fer en aquests termes: garantint la igualtat per càpita real. Màxima transparència i màxima constitucionalitat.
