Agost tenebrós

Tinc por. Els he de confessar que tinc por. El primer de setembre farà anys, vuitanta-sis si no m’he equivocat, que va esclatar la Segona Guerra Mundial. I ara tinc por de la tercera. Això que jo ja estic fent les últimes passes sobre l’escorça d’aquest món destrossat. Però la veritat és que tinc por. I és que estem en mans d’un parell de psicòtics que juguen a veure qui la té més grossa, l’armada o el que sigui. Trump i Putin, tots dos, poden tenir un rampell en qualsevol moment i embolicar la troca de manera irreversible. Trump desplaça submarins nuclears per intimidar Putin, i Putin prepara els seus míssils prohibits. Ucraïna serà l’excusa. La veritat és l’orgull. I Gaza pot ser una altra excusa. És igual, tant li fa. Trump amenaça el món amb els seus aranzels, i Putin, amb els seus drons. Tant és. La veritat és que tinc por. 

Fa vuitanta-sis anys el poeta anglès –encara era anglès– W.H. Auden va escriure un poema titulat “1 de setembre de 1939”. En aquest poema hi diu que “onades de ràbia i por / circulen sobre els brillants / i entenebrits països de la terra, / obsedint les nostres vides privades; / la indefinible olor de mort / ofèn la nit de setembre”. És precisament aquesta indefinible olor de mort que sento a cada noticiari de la televisió. Cada dia més forta, cada dia impregnant més les nostres vides de cada dia, com se sol dir. 

A part d’això, el mes d’agost ha començat com cada any. A Sant Feliu de Guíxols, on visc, acaba de passar la festa major, amb el seu soroll habitual, els concerts, els correfocs i això que en diuen batucades. I els coets i petards dels focs artificials. Com cada any. El poble –o la ciutat, o el que sigui– és ple a vessar d’estiuejants i vacancers de tota mena i tot color i tota llengua –d’una manera predominant francès i anglès–. Però també se sent italià, a part de les habituals: castellà, que ho domina tot, cada dia més; àrab, que potser aviat ho dominarà tot, i una mica d’ucraïnès, és clar. I altres que no sé distingir. 

Torna a fer calor. La platja està plena a vessar. Les terrasses dels bars totes plenes, els cambrerets temporers van de bòlit d’una taula a l’altra. Els homes –i les dones– del temps ens amenacen amb més calor. Però diuen, ens recorden, que som a l’agost, que som a l’estiu i fa el que ha de fer. Odio els estius. La xafogor vespertina ho embolcalla tot i només faig que regar cada vespre perquè les hortènsies no es desmaïn i les falgueres conservin el seu verd prehistòric. Els geranis es neuleixen i ja els veig recremats per algun dron passatger que els socarrimi tot passant. Sí, tinc por, ho confesso. La tenebra envaeix la meva ànima, cansada d’informar un cos cada dia més fatigat i més vell. Em vull aconsolar pensant que aviat tornarà el setembre i amb ell el poble tornarà al seu deliciós ensopiment de balneari, però no em serveix. Ara impera la tenebra radical de l’ànima i el terror que escampen aquests dos bojos que governen el món. 

Aviat serà la Mare de Déu d’Agost, el punt àlgid de l’agost. La llum començarà a esbiaixar-se i el setembre traurà el nas entre les fulles aspres i perfumades de les figueres. La Mare de Déu d’Agost, Santa Maria, és la titular de moltes parròquies i, per tant, presideix molts oficis solemnes i moltes festes majors. M’assalten molts records. La catedral de Girona, dedicada a Santa Maria, celebra –o celebrava, que no ho sé– la seva festivitat principal. Recordo els esclats de l’orgue, les fumeroles d’encens, les flors, els gladiols blancs, sense perfum, i els nards, segurament amb massa perfum. Els vitralls gòtics de l’absis lluïen els seus colors sobre el retaule de plata incomparable. Bisbe i canonges desenvolupaven les seves cerimònies pautades sota la volta immensa. Es respirava un aire de festa solemne en aquella postguerra trista i inacabable. Recordo la litúrgia catòlica com una mena de consol enmig d’aquella foscor de la vida quotidiana. Era una tradició que venia de molt lluny i que et donava la seguretat de les coses perdurables. Records de l’agost. 

Però els records s’esvaeixen i torna la tenebra actual, la que plana sobre el món i ens embolcalla amb els terrors consuetudinaris. De tota manera, potser és possible encara un pensament menut d’esperança. Potser els dos folls que governen el món es penediran abans de fer un mal irreparable. En aquell poema de què els parlava abans, Auden diu: “tant de bo jo, compost d’Eros i pols, / turmentat […] per la negació i per la desesperança, / mostri una flama afirmativa.” Això és el que m’agradaria.