Això significa el monument al doctor Robert (1910)

De Raimon Casellas (Barcelona, 1855 - Sant Joan de les Abadesses, 1910) a La Veu de Catalunya (14-XI-1910). Article pòstum trobat entre els documents que duia el crític d’art en el moment de morir envestit per un tren [mort explicada en aquesta secció el passat cap de setmana]. Tal dia com avui de fa cent quinze anys es va inaugurar el monument al doctor Bartomeu Robert (Tampico, Mèxic, 1842 - Barcelona, 1902) a la plaça Universitat. El 1940 les autoritats franquistes el van malmetre i amagar. Del 1985 ençà està ubicat a la plaça de Tetuan i restaurat, en l’impuls per recuperar els símbols democràtics i catalanistes.

Heus aquí que el doctor Robert tindrà la perpetuació artística que pels seus actes es mereix: el millor monument escultòric de Barcelona, imaginat per un estatuari de geni, Josep Llimona. Figureu-vos un grandiós sòcol de pedra blavissa que per la banda de sota és una font circular i damunt el qual es desplega el gran poema escultòric que, tot i simbolitzar la glòria del doctor Robert, també representa, en figuratives agrupacions diverses, un bell instant de la propagació catalanista. Els dos caires principals de la preciosa vida de l’home il·lustre estan allí eloqüentment representats. En una cara, l’home polític; en l’altra, el doctor eminent. El professor de medicina és al·ludit en un relleu de molta significació en l’existència del personatge commemorat. La Clínica, plena de dolors i d’esperances maternals, explicada en pedra per un escultor genial: unes mares que duen a curar els fillets de llurs entranyes i dues files d’alumnes que esperen treure del dolor un ensenyament futur per guarir la gent de demà. Però allà on l’escultor ha vessat a dojo els fruits del seu enginy és en la figuració del Robert polític, de l’home públic. Aquí l’eloqüent estatuari ha infantat plàsticament la idea de la deslliurança política de Catalunya. És el moment en què al nostre poble se li desvetlla la consciència de la seva personalitat mercès a la predicació fervorosa dels apòstols de la terra, guiats un dia pel doctor Robert, i al compàs de les prèdiques el poble català va alçant-se animós i triomfant del sopor en què el tenia postrat l’Antic Règim. Una agrupació (fosa en bronze) composta d’homes de tots els estaments avança cap a primer terme, com volent ser dels primers que porten la bona nova. És una representació de l’apostolat catalanista. Els patriotes de cor més valent i d’esperit més il·luminat prediquen l’evangeli del deslliurament als altres germans de pàtria menys resoluts o menys sabedors de la gran obra. A una banda s’hi veu un segador resolt i brau, amb el pit descobert i enlairant la bandera catalana, amb els plecs airosos voleiant [les autoritats franquistes van fondre el bronze del segador i la bandera per fer-ne una imatge religiosa]. Al costat d’aquest home s’alcen dues figures al·legòriques de l’art català: un jovencell poeta que sosté amb el braç enlaire una branca de llorer i una donzella que simbolitza la música: poesia i música, les dues forces espirituals que en un principi més varen contribuir al desvetllament de l’ànima catalana. Més amunt la idea encara s’idealitza més. Al gran patrici únicament se li veu la testa sortint no d’un cos real sinó d’un bloc de pedra. I a aquell doctor Robert convertit en Hermes se li acosta a parlar-li baix una musa inspiradora del gran acte. [...] Tal és, descrit en tristes i desmaiades paraules, aquest monument commemoratiu del gran “sembrador”, que s’alça al mig de la plaça Universitat [ara a la de Tetuan], com a tribut d’amor i admiració per part dels patriotes catalans a l’home il·lustre que va ser verb de llurs nobles aspiracions.