Allò que la guerra del Sudan s'endugué
Així es titulava una de les imatges més poderoses de l'exposició Resistencia en la memoria: Visiones de Sudán, que vaig visitar fa pocs dies a la galeria Sura, a la magnífica llibreria Balqís de Madrid. En observar-la, em va assaltar una barreja de dolor i reconeixement. Aquesta frase –la revolució perduda– resumeix millor que cap altra el que ha passat al Sudan aquests darrers dos anys: un somni arrabassat, una esperança aixafada per la guerra, la repressió i l'abandonament internacional.
Aquesta setmana, el 15 d'abril, va fer dos anys des de l'inici del conflicte armat entre l'exèrcit sudanès i el grup paramilitar Forces de Suport Ràpid (FSR). L'enfrontament ha deixat almenys 33.000 morts, milions de desplaçats interns i externs, ciutats destruïdes i una fractura nacional que amenaça de prolongar-se durant generacions.
Es tracta d'una guerra que, lluny de ser una guerra civil espontània, ha estat alimentada per múltiples actors externs –entre ells, i de manera molt destacada, els Emirats Àrabs Units–. La presentació, el 10 d'abril passat, d'un cas per genocidi contra els Emirats davant el Tribunal Internacional de Justícia per part del govern sudanès marca un punt d'inflexió. El text de la demanda denuncia la implicació directa d'Abu Dhabi en el suport militar i logístic a les FSR, incloent-hi el subministrament d'armes, intel·ligència i transport.
Però més enllà de la dimensió geopolítica –crucial i denunciable–, el que s'ha perdut al Sudan no és només la pau. S'ha perdut una revolució. O potser, més ben dit, s'ha perdut l'oportunitat de consolidar-la. Perquè el que va passar el 2019 va ser històric: homes i dones –en gran part dones– van prendre els carrers per exigir dignitat, justícia i un futur diferent. Malgrat la repressió, el pes de les armes, la inèrcia de les elits militars i els intents d'ingerència estrangera, la ciutadania sudanesa va aconseguir tombar una dictadura de dècades. Durant un breu instant, el Sudan va ser símbol del possible en un continent tantes vegades silenciat.
Avui aquest símbol s'ha trencat, encara que no del tot. Enmig de l'exili, de la fam i de la por, persisteix una memòria activa, una forma de resistència que habita a les imatges, a les veus, a les famílies dividides. La guerra ha desplaçat milions de persones, ha destruït comunitats i ha transformat en urgència allò que abans era horitzó. Fins i tot si l'exèrcit guanyés la guerra, com es planteja avui en alguns cercles diplomàtics, res no garanteix que la dignitat del poble es restauri.
La revolució sudanesa no ha desaparegut. Ha estat arraconada, obligada a replegar-se, transformada en memòria, en paraula, en arxiu viu. Mentre que els Emirats Àrabs Units es consoliden com a potència regional i Europa s'encongeix en el seu silenci, el mínim que podem fer és recordar que el Sudan no és només una guerra ni una xifra. És un poble que va voler viure altrament. I ho continua volent.