Com amansir la protesta dels camioners

4 min

Aquestes últimes setmanes, l’agressivitat dels camioners ha fet sortir de polleguera uns quants governs. Al Canadà, han bloquejat els ponts que comuniquen amb els Estats Units i han ocupat la capital, Ottawa. A la capital de Nova Zelanda, Wellington, els camioners i altres manifestants, seguint l’exemple dels canadencs, han ocupat la plaça davant del Parlament, així com diversos carrers de la ciutat. Aquesta nova onada de protestes del “comboi de la llibertat” -impulsada al començament per l’oposició a les restriccions pel coronavirus- s’ha propagat a França, Austràlia i els EUA.

Els governs i les forces d’ordre públic hi han respost amb tota una sèrie de tàctiques, però els està resultant molt difícil acabar amb les manifestacions. A Ottawa, el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, al principi va qualificar els camioners de minoria extremista. Però un sondeig ha revelat que un terç dels canadencs dona suport als manifestants, tot i el caos que representen per als habitants d’Ottawa i per a les fàbriques a banda i banda de la frontera entre els EUA i el Canadà. A Wellington, com a Ottawa, d’entrada es va permetre als manifestants que fessin sentir la seva veu. Però després d’una setmana d’aldarulls cada vegada més greus, el president de la Cambra de Representants va donar ordre que s’engeguessin els aspersors que regaven la gespa on s’aplegaven els manifestants. Les autoritats franceses, més contundents, van prohibir el convoi de la liberté a París. L’11 de febrer la policia va desplegar més de 7.000 policies als peatges i altres punts clau de la ciutat, així com buldòzers i canons d’aigua per trencar possibles bloquejos.

Les actuals protestes tenen tres característiques que les fan especialment difícils de gestionar.

En primer lloc, els manifestants estan units per una infinitat de greuges diferents. No hi ha dubte que les repetides restriccions pel covid-19 imposades pels governs han provocat una exasperació i un cansament generalitzats. Això ja es va posar de manifest a Europa a finals del 2021. Però aquestes protestes, inspirades pels camioners, han crescut de pressa i ara hi participen grups amb multitud de queixes i demandes.

El que va desencadenar les protestes al Canadà va ser una nova mesura del govern que obligava els camioners no vacunats a fer quarantena quan tornessin dels EUA. Al cap de pocs dies, diversos grups polítics es van sumar als camioners, que van ser encoratjats per alguns partits de l’oposició. A Nova Zelanda, el que va començar com una protesta contra l’obligatorietat de la vacunació es va estendre i aviat s’hi van incorporar els camioners, la Coalició pels Drets i Llibertats de Brian Tamaki -un líder cristià fonamentalista- i un canal en línia que propaga teories de la conspiració.

Una segona característica de les protestes actuals és la inspiració i el suport que reben de l’estranger. Paradoxalment, els nacionalistes antiglobalització es dediquen ara a encoratjar els moviments d’altres països. Ja el 2021 grups nord-americans de dretes promovien manifestacions contra les vacunes a Austràlia. I alguns polítics nord-americans -com l’expresident Donald Trump, el senador Ted Cruz de Texas i la congressista Marjorie Taylor de Georgia- no van gastar gaires contemplacions a l’hora d’esperonar els manifestants d’altres països.

El finançament d’aquestes protestes també procedeix d’altres regions del planeta. La plataforma de crowdfunding GoFundMe va transferir un milió de dòlars canadencs (787.000 dòlars) als manifestants d’aquest país, però va suspendre els enviaments de diners i va reemborsar les donacions a conseqüència de les accions violentes esmentades als informes policials. I GiveSendGo, una plataforma cristiana de crowdfunding dels Estats Units, ha recaptat més de 8 milions de dòlars per als manifestants i insisteix que els entregarà els diners, tot i l’ordre judicial canadenca que els ho prohibeix.

Trudeau ha expressat la seva preocupació per les trucades que des dels Estats Units van col·lapsar les línies telefòniques d’emergència a Ottawa i per la participació de ciutadans nord-americans en els bloquejos.

L’últim factor que acaba de complicar les coses és que no hi ha un lideratge clar ni una organització darrere de les protestes, cosa que deixa els governs i la policia sense interlocutors per a la negociació.

Malgrat aquests obstacles, valdria la pena aplicar aquí algunes recomanacions en matèria de gestió de conflictes. Per començar, les personalitats destacades farien bé de no plantejar els temes en joc des del maximalisme. Mark Carney, exgovernador del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra, va caure sens dubte en aquest error quan fa poc va escriure, en un comentari que li va sortir de l’ànima, que “els objectius dels líders de l’anomenat comboi de la llibertat eren evidents des de bon començament: derrocar el govern que els canadencs van elegir fa menys de sis mesos”.

Les autoritats, per la seva banda, s’haurien de centrar en els objectius, no tan ambiciosos, compartits pels manifestants, com els referents a aspectes específics de les restriccions pel covid-19. Tenint això en compte, haurien d’identificar els manifestants que defensen aquests objectius i establir-hi un diàleg.

Finalment, davant de les crides a recórrer a l’exèrcit, els governs han de pensar bé què han de fer, tant des d’un punt de vista tàctic com estratègic, per mantenir l’estat de dret. Les tropes no hi han d’intervenir. El que han de fer és consultar el guió del que va fer el Regne Unit per respondre a les violentes protestes del 2011: els jutjats es van mantenir oberts les 24 hores del dia perquè la policia pogués posar els infractors a disposició judicial en temps real. Des d’un punt de vista tàctic, va tenir un efecte dissuasiu en els manifestants “oportunistes”, que s’aprofiten de la situació. I des del punt de vista estratègic, va reforçar el suport de la població a l’estat de dret.